Boges per la cultura

SILENCI

2011-11-16T02:45:00.000-08:00

A les Boges ens agrada el silenci. El món és ple de soroll: aquella música que t’engeguen al tren, a les estacions, als ascensors, als bars. La tele engegada tot el dia en alguns llocs, les sintonies associades a algunes webs, textos i opinions prescindibles ─com ara les nostres─ arreu… Fressa. Soroll.

Potser perquè ens sentim bé en silenci, hem restat gairebé mig any en repòs blogaire. Ara, però, el cuc bogeril s’ha tornat a despertar. De fet, ja fa dies que ens rosega l’orella, probablement perquè hi ha sorolls insuportables.

A propòsit del tema, hi ha un personatge mediàtic ─tan mediàtic com es pot ser en l’àmbit figuerenc─ que ha emmudit de cop. Fins no fa gaire, descrivia quinzenalment en un dels nostres setmanaris, amb florida i noucentista prosa, ara la bondat dels verds i grocs del Parc Bosc, ara el bon fer dels jardiners que arrangen parterres, ara la magnificència del messies que governa els destins de la nostra meravellosa ciutat. El seu nom és Daniel Ferrer. Al principi de llegir-lo, ens va sorprendre que un jove que no devia arribar a la trentena pogués esgrimir idees tan conservadores com les que mostrava en alguns dels seus articles. Ho respectem. Nosaltres som unes roges separatistes, i tan defensable és una postura com l’altra. Al cap del temps, però, ens va astorar més d’un cop i més de dos la manera abrandada com defensava el règim vigent i, més concretament, amb quin urc feia alabances del cap del règim. Tot plegat amanit amb cites de poetes clàssics, salpebrat amb adjectius a tort i a dret i farcit de metàfores que no acaben de quadrar.

Però això només és soroll. Qualsevol veí pot fer fressa de tant en tant i se li perdona, precisament perquè som veïns. Al capdavall, aquest senyor, com nosaltres mateixes, pot escriure del que vulgui i de la manera que cregui convenient. I si una publicació que es pretén seriosa vol penjar pamflets, és la seva tria. El que no pot fer el senyor Ferrer és insultar i difamar sense contrastar dades, com va fer en l’article que publicava al setmanari L’Empordà el passat 25 d’octubre. En aquest article, anomenat Malaguanyades paraules (polítiques) que s’han de llegir, aquest home que es postula com a escriptor cantava les bondats del govern de l’alcalde Vila (com si transformar un superàvit a dèficit de només vuit milions d’euros en quatre anys fos fer les coses bé) i gosava insultar obertament el senyor Albert Testart, fins fa poc gerent de l’empresa municipal Fisersa, sense exposar cap dada que corroborés les seves afirmacions. Tot plegat arran de l’entrevista que Testart va concedir a L’Empordà el 18 d’octubre. No defensarem Testart: se’n surt perfectament tot sol. Però sí que farem algunes consideracions referents a la prosa de Ferrer, que de la seva faceta de professor, en no tenir-ne dades, no n’hem de dir res.

En primer lloc, per abaixar la noblesa de l’estil literari (sic), s’ha de tenir estil literari, i noblesa. Per atényer el to punyent de la invectiva i l’arenga en forma de sageta… uf! Indubtablement, de sagetes ja en llança: a en Testart i a tot el que belluga i no és de l’esfera convergent.

En segon lloc, tot escriptor de debò es fa uns bon tips de mirar-se el diccionari (sense anar segles més lluny, Espinàs ho explica a El meu ofici). És el que cal fer quan es vol emprar mots èpics dels que no es fan servir gaire, com ara arengar. Arengar, ja ho intenta, però no arenga qui vol, sinó qui pot (arenga: discurs adreçat a una assemblea, a qualsevol aplec de persones, especialment amb el fi d’enardir-les, d’encoratjar-les, a fer alguna cosa). Quant a la invectiva, hauria d’aportar raons més enllà del de bona font sé, estava en boca de tothom... Les raons i no les enraonies són el que diferencien un text ben fonamentat d’un pamflet.

En tercer lloc, va molt bé llegir-se amb veu alta el que hom va escrivint. La prosa, com bé hauria de saber l’amic Ferrer, té música i ha de sonar bé. Aquest procés és lent, però posa de relleu frases i construccions que no acaben de lligar: les notes discordants, com aquesta mena de comparació o metàfora de la família que tira endavant com pot (la família i la metàfora). Finalment, li recordem aquella sentència que deia que el primer que va escriure que les dents són perles era un geni i el darrer que ho ha dit, un idiota. La metàfora masiana de la nau i el port ja fa pudor.

Que hi hagi persones ressentides no li ha d’estranyar. Ell mateix es va ressentir molt d’un comentari que va aparèixer a La ciutat dels brivalls arran d’un seu article, i ara els Brivalls (les Boges ens honorem d’haver-ne format part) ho paguen, involucrats bo i amb calçador en qualsevol invectiva del senyor Ferrer. Però té raó: hi ha d’haver ciutadans i ciutadanes molt ressentits amb un Ajuntament que li paga l’edició d’un llibre que conté molt poca música i, en canvi, molt de soroll. Les Boges, ara i aquí, emplacem tothom qui tingui un llibre escrit a anar a l’OMAC a cursar la instància corresponent demanant-ne la publicació. Quan escrivim un llibre, les Boges també ho farem. Si de 45000 figuerencs i figuerenques un ho ha aconseguit, els altres 44999 no hi tenen menys dret.

El silenci, tanmateix, no té preu. Almenys el silenci (imposat?) de Daniel Ferrer.

RETROBAMENTS, DESCOBRIMENTS I... LLIBRES VELLS?

2011-05-04T04:18:00.000-07:00

Figueres té algun problema que cap expert no ha sabut diagnosticar, si més no fins ara. No és només la figueresa, aquest concepte que ens explicava ara fa un any el nostre escriptor de capçalera. És això i molt més que això, i la inèrcia farà que costi de solucionar-lo. Per quin motiu ens en queixem? Ara va l’explicació. Ubiquem-nos. Som en plenes Fires i Festes de la Santa Creu. Per Sant Jordi es va inaugurar l’estàtua de Sant Jordi i la remodelació de la plaça de Catalunya (diuen que ho van fer les entitats, però nosaltres recordem –perquè hi érem─ que fa un any, l’alcalde en presumia, que inauguraria per Sant Jordi). I hem arribat fins a la diada de Santa Creu. Anem a sardanes i ens omplen de goig la plaça plena, el bon sol, les diverses rotllanes de ballaires que es comencen a formar. Primer xasco. En aquell moment, sembla que ha acabat l’Ofici solemne i ens baixa una munió de gent que irrompen a la plaça tan barroerament com elefants en una botiga de càntirs de La Bisbal. Imagineu-vos la destrossa: els músics pleguen, els que ballaven han de fugir corrents, car es juguen el físic, i els espectadors que hi havia a la plaça s’arraconen com poden. Es tractava dels castellers, que duien a terme la seva ja clàssica actuació del pilar caminant des de l’església de Sant Pere fins al davant de l’Ajuntament. Al seu darrera, les autoritats municipals més les d’espanyoles (policia, guàrdia civil, etc. encara ara!, com als temps del dictador). Quan tots se’n cansen, foten el camp. Com si res no hagués passat. Només que sí que ha passat alguna cosa: quatre o cinc-centes persones, sense anar més lluny, s’han vist violentades i s’ha interromput la seva pacífica activitat sense que ningú s’hi hagi amoinat ni cap responsable pensi a presentar excuses. I què passa llavors? Doncs que és l’hora del pregó de la Fira del Llibre d’ocasió. Cal triar entre les sardanes i els llibres. Tot i que ens sap molt de greu, triem els llibres. Trobem la plaça Catalunya plena de gom a gom que fa bonic de veure, i al cap de pocs minuts la megafonia proclama l’inici del pregó. Segona cagada (amb perdó de l’expressió): cada any, el pregó s’havia fet a la banda de la plaça on el Casino estableix la seva paradeta. És un misteri el perquè del canvi d’emplaçament d’enguany. S’ha de ser bomber, com a mínim, per tenir la idea de posar el pregoner al costat de la carpa on feien activitats infantils. Ja es podia esgargamellar Jordi Esteva explicant els seus retrobaments amb llibres del passat. De fons, i més fort que no pas una banda sonora, se sentia la joia d’un centenar de veus infantils, de la música d’animació i els monitors de l’activitat. Al voltant d’Esteve, cinquanta persones a tot estirar, escoltàvem atentament el seu elogi del llibre vell. És Figueres. Després, puja el regidor d’Hisenda a dir aquelles quatre frases buides; per què no el de Cultura, que era entre el públic? I per què no l’alcalde o el vicealcalde? És clar, en aquella mateixa hora tenien altres compromisos en altres punts de la ciutat. I la intervenció del delegat de Cultura de la Generalitat no va ser res més que un colofó inútil i desangelat. Finalment, ningú no va donar l’acte per acabat, com si la directora del Casino, que oficiava de mestra de cerimònies, hagués decidit deixar morir l’acte per inanició.

Mirem llibres, que és el que fa la majoria de la concurrència. En aquesta fira, les Boges hem fet alguns descobriments remarcables, gairebé sempre llibres introbables, de gran categoria literària, que ─inexplicablement─ romanen als llimbs de les fires de vell. Comprem llibres, uns quants. Contradicció (o tercera mandanga): a la Fira del Llibre d’ocasió hi ha novetats. No ens sorprèn trobar parades amb llibres ben nous, molts dels quals són novetats estrenades al mercat poc abans de Sant Jordi. Cada any n’hi ha. Però el que sorprèn és que el Casino ho permeti, i que denegui parades a segons qui (de la ciutat) amb l’excusa que la fira ha d’anar més cap al llibre vell que no pas al d’ocasió, quan en concedeix a gent de fora amb llibre nou a preu rebentat.

Tot això (mala planificació, encavalcament d’actes en una mateixa hora, acabar els actes com el rosari de l’aurora) ens ho hem de fer mirar. No és normal que una ciutat de 45000 habitants, que té una escultura que no es diu de Sant Jordi, sinó Terra de Llibertat, i que vol ser cosmopolita i culta, no se’n surti a l’hora de programar quatre actes de festa major. Consti que no ens en alegrem: només en deixem constància.

ELEFANTS&FLORS BLUES

2011-04-12T07:40:00.000-07:00

Els propers 28 i 29 d'abril, a les portes de les Fires de Santa Creu, tindrà lloc la tercera edició del Festival de Blues Elefants&Flors. Enguany, aquest festival presenta una diferència remarcable amb les edicions anteriors, i és que en comptes d'una sola nit, són dues les vetllades de bon blues de les quals podrem gaudir.

Per a aquesta 3a edició, es comptarà amb la Galeria d'Art Dolors Ventós de Figueres, que prepararà una exposició amb obra dels pintors Olaf van der Beek i Petra Vlasman, que ens presentaran gravats relacionats amb el blues. A la mateixa sala hi haurà una exposició de portades de discos de blues i hi tindrà lloc una conferència en homenatge al pare del Delta blues, Robert Johnson, amb motiu del centenari del seu naixement, a càrrec del periodista Manuel López Poy. López Poy és presentador del programa Bad Music Blues a Ràdio l'Hospitalet i autor del llibre Camino a la libertad, historia social del Blues. De Robert Johnson és molt coneguda la llegenda que diu que el dimoni el va ensenyar a tocar la guitarra, però li va exigir a canvi una mort primerenca. Johnson va morir als 27 anys i va deixar només un grapat de cançons, esdevingudes clàssics del blues, que havia enregistrat en un hotel de Texas. La llegenda la va fomentar el mateix Johnson amb la seva vida estrambòtica i la cançó Me and the devil blues, i la seva mort per enverinament, juntament amb els dubtes sobre el lloc on és enterrat, no fan sinó refermar-la. Les seves cançons ens les oferirà en concert Chino&The Big Bet, una banda formada ─amb motiu del centenari de Robert Johnson─ pels músics Hernán "Chino" Senra, Rod Deville, Víctor Puertas, Martí Elias i Albert Bello.

Tot això per al dia 28. Pel que fa al 29 d'abril, s'ha previst un doble concert a càrrec de Lone Rhino Club i The Big Jamboree a la carpa instal·lada a la plaça Catalunya de la nostra ciutat. Lone Rhino Club és una banda formada pels músics Julio Lobos, Robert Gómez, Josep Martí Pastó i Reginald Vilardell i que recrea els clàssics del Rhythm&Blues, com ara Muddy Waters, B.B. King i TomWaits. Sobre The Big Jamboree, es tracta d'una formació de vuit músics amb una àmpliatrajectòria que es dedica a interpretar temes de Rhythm&Blues, Jump Blues i Rock'n Roll dels anys 50.

Després del bon gust de boca que ens ha deixat el Festival de Jazz, ja esperem amb impaciència el de Blues, que s'està consolidant any rere any gràcies als bons oficis de Toni Escoda, ànima i "culpable" (totes les culpes fossin tan greus) de tot plegat. A les Boges ens encantarà la conferència i el posterior concert sobre Robert Johnson, especialment a una de nosaltres, que es desfà cada cop que escolta Love in vain. És una proposta que cal tenir molt en compte i que hauríem de saber convertir en una altra Acústica, si volem que Figueres vagi adquirint condició de referent en el món de les rutes musicals. Una bona oportunitat, també, per a explotar la ciutat de cara a un turisme especialitzat i de qualitat.

DONA I TREBALLADORA

2011-03-16T03:38:00.000-07:00

A les Boges, les obres de Jane Austen mai no ens havien fet ni fred ni calor. La trobàvem una molt bona escriptora, sí, però retòrica, insulsa i frívola. Com la tertúlia que sostenen cada dimarts al matí les divines Marta Ferrusola i Judit Mascó al programa de Catalunya Ràdio, però situada a cavall dels segles XVIII i XIX. Un bon dia, tanmateix, vàrem llegir Una cambra pròpia, de Virgina Woolf, i ens van caure moltes benes dels ulls. Si, al llarg de la història, no hi ha hagut més dones escriptores i artistes en general, científiques, periodistes, o que pertanyessin a qualsevol gremi dels que honoren homes, no ha estat per manca d'intel·ligència, de capacitat, de claror d'enteniment, sinó per la repressió a què el gènere masculí les ha sotmeses i per la manca d'independència física i econòmica que les dones hem patit de mil·lenis ençà. Això pot semblar una obvietat, però la repressió no es manifesta només en el fet que el treball femení hagi estat mal vist (quanta hipocresia: a les classes populars, el treball femení ha sostingut moltes economies de fa segles, i les classes benestants sempre han tingut dones al servei, quan no esclaves). La dona, fins no fa tants anys, ha estat tractada com a disminuïda mental (sempre dependent de familiars mascles per a qualsevol decisió, vital o trivial) si no com a bèstia de càrrega i paridora. Woolf parla de Jane Austen escrivint d'amagat, en un món que per a ella es reduïa a les relacions socials que mantenia en l'entorn limitat de la burgesia rural. Sense la possibilitat d'unes mires més àmplies, d'un univers més dilatat, la senyora Austen no va tenir més remei que escriure sobre aquests temes que ara ens semblen això, frívols. I ho va fer amb mestria. Tot i això, els dos segles transcorreguts no han servit perquè algunes dones, amb molt més que les cinc-centes lliures de renda de què parla Woolf, que han tingut accés a les més altes posicions socials, com les abans esmentades Ferrusola i Mascó, evolucionin cap a una visió completa i solidària de la dona. I si no ens entenem, sintonitzeu l'esmentat programa de ràdio un dimarts cap a mig matí.

Aquesta reflexió profundíssima se'ns acut al voltant del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora. Ja fem tard, ho sabem, però com tots els sants, les diades commemoratives també tenen capvuitada. Amb aquest mateix motiu, el dia 10 de març s'ha inaugurat l'exposició Empordoneses, que recull cent trenta propostes artístiques -en general- a càrrec d'homes i dones de tota la comarca. Nosaltres també hi hem participat. Val a dir que la mostra no es planteja des d'un punt de vista reivindicatiu, sinó que pretén recollir el món de la dona, com a creadora -amb una visió del món concreta- i com a objecte de creació. Després de veure totes les obres, n'hem tret algunes conclusions. Ens ha cridat l'atenció, de primer, que les obres que s'exposen en aparadors de botigues, molts cops, resten invisibles. No pas per mala voluntat, tot el contrari, perquè les botigues que han allotjat obres ho han fet voluntàriament i algunes s'hi han esmerçat molt. Alguns cops, una alçada excessiva o un angle impossible, i també l'ocultació parcial o el camuflatge amb el contingut de l'aparador dificulten i fins impossibiliten la contemplació de l'obra. I llavors, els temes de les obres: la reivindicació hi és pràcticament absent.

No som feministes de les que els anys seixanta es treien els sostenidors (en aquell temps ens faltava molt per a dur-ne). No prediquem que la dona vagi a treballar a les mines (bé, si vol que hi vagi, però nosaltres no ens hi fotríem ni per força, tot i que això també seria un símptoma de normalitat igualitària). Però som professionals dels nostres oficis respectius, i els compartim amb la casa i també amb l'educació dels fills. I sabem el pa que s'hi dóna. Sabem què passa quan vols tenir fills: que has de fer mil i un malabars i de vegades et toca deixar la feina. Sabem qui neteja la cambra de bany i qui es preocupa que l'home de la casa vagi net i planxat. Els nostres caps de setmana es redueixen a unes hores per mor de la planxa i el pal de fregar. Les que hem treballat amb homes i sota les ordres d'homes, hem hagut d'aguantar algun que altre assetjament, hem hagut d'escoltar brometes sexistes de les que no fan punyetera gràcia dia sí, dia també, hem hagut de suportar al·lusions al nostre aspecte físic i al nostre vestuari i tot això a canvi d'un sou que sol ser menor que el dels companys amb la mateixa categoria. I el pitjor: tot plegat és tan habitual que ni hi parem esment. Bé, això i la presència contínua del futbol.

A Empordoneses hi hem vist paisatges i marines. Hem vist molts nus femenins i obres on es retraten mestresses d'ètnies diverses. Ara, ens hi ha faltat el puntet reivindicatiu. Entre tantes obres, només una es referia a la prostitució (nosaltres, totes dues, el vàrem tocar en la passada edició). La prostitució, que hauria de ser un dels grans temes contra el qual no només totes les dones, sinó la societat, en bloc, s'hauria de revoltar. Tenint en compte que, si la prostitució existeix, és perquè hi ha homes que en fan ús. I no en deuen ser pocs, quan hi ha tants prostíbuls i macroprostíbuls a la vora de les vies principals. Nosaltres no sabem si la prostitució com a "institució" s'hauria d'abolir, encara que, pel nostre gust, demà mateix ho acabaríem. No sabem si hi ha dones que vulguin -amb tots els elements que calen a l'abast per a prendre una decisió- dedicar-se a aquest ofici. No sabem si totes aquestes senyores (i diem senyores, perquè ens mereixen un gran respecte) que es veuen a les carreteres, les que treballen als prostíbuls, les que s'anuncien als diaris, triarien aquesta possibilitat de feina si en tinguessin d'altres. Però si ho fessin, si així ho decidissin, haurien de tenir una legislació al darrere que les protegís i les dignifiqués, una sanitat que les emparés i sobretot, una societat que no les contemplés com a desferres immundes i com a objectes dignes només de menyspreu, de broma fàcil i de maltracte. I com elles, sense comparar les seves feines, les dones que netegen cases d'altri. Netejar, ho podem fer tots (i emprem el plural masculí amb tota la intenció), però si ens ho fan, millor, perquè costa un esforç i fa mandra. Per tant, la gent que neteja per a altres hauria d'estar ben pagada i ben considerada, en comptes de ser l'últim -o el penúltim- mico de la societat.

Per tots aquests temes, cal que hi hagi dies reivindicatius, senyora Ferrusola. Ens fan evidents les mancances de la nostra societat. Que n'hi hagi un cada any, ens obliga a reflexionar almenys un cop a l'any.

PENSA FIGUERES

2011-02-10T10:05:00.000-08:00

Davant la proximitat de les eleccions municipals, alguns partits polítics de la nostra ciutat van per feina i comencen a marcar perfil i a mostrar-se en públic. CIU, per exemple, genera notícies presentant les noves incorporacions a la seva llista; la CUP es promociona via xarxes socials, ERC va apagant focs i el PSC ha posat una web a disposició de la ciutadania per tal de conèixer-ne les principals inquietuds. Aquesta web es diu Pensa Figueres i demana una pluja d'idees (per bé que el redactat està mal formulat: és diferent proposar que demanar. Recomanem els serveis de www.cetrencada.cat, assessors lingüístics) per conèixer de primera mà què vol la ciutadania per a la seva ciutat. Les Boges ens hem posat a barrinar i hem preparat una llista:

-Figueres ha de ser una ciutat total, no només un centre privilegiat envoltat d'una perifèria que comença a 5 minuts de la Rambla (comercialment, socialment, etc).

-Cal més presència de la Guàrdia Urbana, o més Guàrdia Urbana (despesa que podríem compensar despatxant els càrrecs de confiança).

- Cal més netedat: és més important que no hi hagi brutícia de cap mena en qualsevol carrer, que no pas que no hi hagi xiclets al terra del carrer Nou i la Rambla.

- Volem que la Firarebaixes i l'Acústica es facin a la Rambla Nova i en d'altres places (per allò de promocionar els barris)

- Necessitem places on les criatures i els joves puguin xutar a pilota i anar amb patins (el carrer i les places, tradicionalment, eren els espais de joc per a la mainada de ciutat. Ara sembla que això està mal vist)

- El castell de Sant Ferran ha de ser d'ús públic; fins i tot el podríem convertir en seu universitària. I quin campus!

- El museu Dalí s'ha de convertir en un lloc interactiu de cultura i formació, i no només una exposició de cromos (caríssims). Podria prendre d'exemple el renovat museu Picasso de Barcelona.

- S'hauria de buscar l'excel·lència d'una manera efectiva, primant els nous talents locals; a la Figueres del segle XXI hauríem de trobar unes i uns nous i noves Dalí, Anglada (ens l'hem nostrada) , Deulofeu, Monturiol, etc.

- El museu de l'Empordà hauria d'esdevenir un referent a Catalunya, cosa que s'aconseguiria, potser, definint-ne el criteri amb claredat i ampliant la col·lecció local amb més obres de qualitat.

- Els usos del Molí de l'Anguila s'han de redefinir per tal que totes les associacions, entitats i grups puguin fer-ne ús, no només tres.

- Els centres cívics no haurien de programar activitats que entren en competència deslleial amb professionals que treballen en les mateixes matèries.

- Hi ha d'haver un alberg per a la joventut viatgera i un per a les persones sense sostre.

-Tots els carrers que ho requereixen s'han d'arreglar quan és necessari. Només quan s'apropen eleccions veiem fer grans reparacions als del centre mentre se segueixen deixant els de la "perifèria" plens de bonys i forats.

Aquests dotze punts han sorgit en una estoneta de pensar Figueres. Si hi rumiem més, segur que en podrem proposar uns quants més.

ELS QUE LLUITEN A L'OMBRA

2011-01-27T02:48:00.000-08:00

Diu Jordi Pujol que ara sí que toca. Parlant de la independència política de Catalunya, és clar. Ell no ho ha tingut clar fins ara, però hi ha molta gent que ja fa temps que hi treballa. Nosaltres advoquem perquè, quan ja siguem un país amb tots els ets i uts, els nostres carrers i places portin els seus noms. En posarem uns quants exemples. Sense anar més lluny, la nostra flamant consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, que ha entrat tot just ara al top ten i ho ha fet amb força, amb la seva participació com a advocada de l'Estat contra la consulta d'Arenys de Munt, complementada amb la comparació de les consultes proindependentistes amb diversos casos d'ajuntaments del País Basc que havien organitzat actes “proetarres" (havien cedit locals municipals com a capelles ardents en enterraments d'etarres). Les nostres felicitacions al president Mas en escollir una "dels millors" per al seu govern.

Un altre personatge que mereix la nostra admiració per la seva feina quintacolumnista és Javier Arenas, president del PP andalús, que va deixar anar l'aparent bajanada (nosaltres sabem per què ho va dir) que la seva formació seria bel·ligerant si a un nen andalús se l'educa en una llengua que no sigui la seva.

L'expresident espanyol Aznar fa molt de tems que ha conquerit el dret a donar el seu nom a la plaça emblemàtica de Catalunya (actualment de Sant Jaume): parla català en cercles reduïts --a l'obaija desmos-- i es despenja amb el tema de la reducció de les autonomies; nosaltres li donem la raó. Quan serem independents, Espanya només en tindrà setze.

L'imprescindible en qualsevol població serà En Federico Jiménez Losantos, que ja fa anys que alça tossudament la seva veu i ens esperona amb belles paraules, com ara "Los españoles somos los judíos preferidos de los nazis catalanes"

N'Alícia Sànchez Camacho, blanenca de pro, és a la llista com a reserva. Sabem que treballa intensament per la unitat de la pàtria (catalana), però comparada amb els mestres més amunt esmentats, encara ha de fer mèrits. En cas que quedin carrers vacants, n'hi prometem un.

Un dels nostres preferits és el benvolgut Alejo Vidal-Quadras, que s'arrossega per les tertúlies espanyolistes defensant una idea d'Espanya del temps del tío Paco, i ja li ha de costar, pobre home.

I un monument a Intereconomía, així en global, també l'haurem de posar a cada plaça de cada poble, per la seva feina terapèutica i de suport moral.

Segur que ens deixem gent al tinter que, pels seus mèrits, també mereixerà la consideració de màrtir nacional de Catalunya. Que no es preocupin, que al seu moment seran reconeguts. Ara bé, no volem tancar aquesta llista sense fer esment d'una institució que per sempre més serà als nostres cors, a la qual no agrairem mai prou el treball en favor de l'independentisme d'aquest país: el Tribunal Constitucional. No cal que n'expliquem el perquè.

Finalment, i a tall de postdata, encoratgem En José Luis Torres a què continuï treballant i aprenent dels mestres, i ben aviat tindrà el seu carrer assegurat (encara que sigui a Taravaus).

COWORKING (COMPARTIR OFICINA)

2011-01-11T09:53:00.000-08:00

Ser jove emprenedor no és fàcil; ho deia molt clar l'altre dia l'article de Carlos Morcillo a La ciutat dels brivalls. Nosaltres diríem que ser emprenedor, a seques, tinguis l'edat que tinguis, tampoc. I si, a sobre enxampes un temps com aquest que ens ha tocat de viure, amb una crisi que sembla que va per llarg, encara menys. Amb tot, esdevenir el teu propi cap és l'única perspectiva de feina que es planteja a algunes persones: amb una bona idea i un ordinador connectat a Internet, es pot esdevenir treballador freelance amb relativa facilitat. Aquí comença l'aventura. Suposem que algú en aquesta situació, amb la idea i l'ordinador, decideix crear una pàgina web on pugui exposar la seva proposta. Una web representa, d'entrada, una inversió considerable malgrat que, en el món del disseny web, els preus i les possibilitats són molt diversos. Després hi ha el tema dels autònoms. Finalment, només cal engegar l'ordinador i posar-se a treballar. Amb aquestes condicions, es pot treballar des de casa. Al menjador o potser fins i tot condicionant una habitació del domicili. Ets escriptora, arquitecte, dissenyador gràfic, publicista, periodista, traductora, comptable... La teva feina necessita concentració. Et lleves a les nou, perquè ahir vas veure una pel·li que va acabar tard. Esmorzes i et poses a treballar. Truquen: una empresa que et vol canviar el mòbil. Et tornes a posar a la feina. Piquen a la porta: la veïna que t'informa de la propera reunió de la comunitat. Tornem-hi. La rentadora que ha engegat la teva parella s'ha aturat. La buides i l'estens. Recomences, has de recapitular el poc que has pogut entre interrupció i interrupció. L'ordinador et diu que són les dotze: has de fer el dinar. T'hi tornes a posar cap a les tres, a veure si, almenys, la tarda et cundeix. Però la teva parella s'acomiada mitja hora més tard i et demana que vagis a comprar un xic de verdura i el pa, que avui plegarà tard. Decideixes que hi aniràs de seguida, per no haver-hi de pensar més i tenir la resta de la tarda per a tu. Quan tornes a casa, són cap a les sis i, si tens fills, t'arriben de l'escola o els has d'anar a buscar... i la tarda se'n va en orris.

Un altre cas és que visquis en soledat. Pots treballar a casa; a part de les trucades-brossa, no et molestarà ningú. En aquest cas, et pot passar que treballis en pijama durant cinc o sis dies i, si tens la sort de rebre encàrrecs, potser durant dotze hores diàries. El diumenge t'adonaràs que, si no tens un periquito, no has parlat amb ningú i això et pot causar una depressió.

En un cas i en l'altre, aquesta situació no es pot perllongar. Això no és vida ni es manera de treballar. A part, un client et demana una reunió i t'hi has de trobar en un bar. Poc seriós. Decideixes que has de llogar un despatx. Comences a mirar preus de locals i despatxos, fas quatre números i penses que, ara per ara, ni somiant: entre la fiança, el lloguer en curs, les altes d'aigua i de llum, els permisos (si és un local obert al públic), l'assegurança i el mobiliari, o demanes un crèdit que no et concediran, perquè ets autònom/a, o et toca la loteria. I et quedes sense local.

Però, bona notícia, hi ha una alternativa. Potser coneixes algú que té un local i a qui li aniria molt bé compartir despeses. Un dia quedeu per fer un cafè i us ho parleu i us mireu com ho podeu muntar. No és una mala solució, però encara depassa les teves possibilitats econòmiques. Proposes buscar una o dues persones més en la mateixa situació; entre quatre, les despeses es minimitzen. Poseu fil a l'agulla: un parell de taules, un armari i una tauleta per al cafè, i a treballar. Enhorabona: disposes d'un local durant unes hores al dia, tens la tranquil·litat que cal per treballar amb concentració i, quan fas l'aturada del cafè, pots parlar amb els companys i intercanviar idees. No estàs aïllat/aïllada, surts cada dia de casa, et vesteixes i t'arregles i pots concentrar-te en la feina les hores que toca. I per una quota assequible que comprèn tots els serveis que et calen per a la teva activitat. Acabes de descobrir el coworking.

Aquest sistema de treball no es dóna només en les grans urbs. A Figueres mateix, si ets un jove emprenedor/emprenedora (o encara que no siguis tan jove) també tens aquesta possibilitat. Les Boges te la posem a l'abast.

Al local de Pere III-16 disposem d'espai perquè puguis venir a fer la teva feina: posem a la teva disposició taula, cadira, connexió a Internet, sala de reunions i una zona de menjador amb microones, nevera i cafetera. Només et cal portar el teu ordinador i començar a treballar.

Coworking Setze C/ Pere III, 16 17600 Figueres Tel. 972509711 e-mail: somtres.segfel@gmail.com

ANTAVIANA S'ACOMIADA

2010-12-28T07:31:00.000-08:00

El setze de gener de 2004, Antaviana obria portes. Les germanes Segura vam ubicar el nostre negoci al carrer Pere III, número 16: l'antiga Llibreria Pau. En principi ens dedicàvem a la venda de material de Belles Arts, papereria, quiosc i una modesta secció de llibreria. De seguida, perquè el local era gran i ho permetia, vam incorporar les classes de pintura. Però no en teníem prou. Ben aviat, la botiga es va convertir en la nostra manera d'accedir a la vida cultural de la ciutat. O, almenys, d'intentar-ho. Al llarg d'aquests set anys, hem fet tota mena d'accions: concursos, lectures públiques, presentacions de llibres, exposicions, la revista VOLSKETPIKI (un fanzine a càrrec dels alumnes de còmic), clubs de lectura, xerrades... En molts d'aquests projectes vàrem intentar involucrar, d'una banda, a l'Ajuntament, i de l'altra, les escoles de primària i secundària de la ciutat. Gairebé mai hi vàrem reeixir, tot i que les nostres propostes eren interessants i inèdites, i gratuïtes per al públic. Però això ja és aigua passada. De tot n'hem après i tot ens ha servit per al propòsit actual. Fa poc més d'un any, vàrem decidir tancar l'espai de botiga; no es pot fer tot i, bé ho hem de dir, la crisi va ajudar força a prendre la decisió. Mentrestant, els nostres projectes personals havien anat avançant en paral·lel, encara que sempre en un segon pla. En aquell moment, vàrem començar una activitat nova, la sala d'exposició. Altre cop vàrem topar de cap amb l'Administració. La nostra proposta hauria d'haver estat engrescadora: oferíem la sala a artistes novells, gratuïtament; a Figueres diuen que agrada molt l'art però cap institució, cap fundació, no tenen el més mínim interès per potenciar els nous talents. Ara bé, el nostre Ajuntament es gasta molts milers d'euros muntant un festival d'art efímer que, si el veu gent, és perquè el planten al mig de la Rambla i en cap de setmana. Però no era d'això, que volíem parlar. La qüestió és que, sense ajuts, i per les seves característiques, aquest projecte demanava una dedicació exhaustiva, que cap de les dues no ens podíem permetre. Per això, en aquest moment, la Roser i la Montserrat Segura ens hem replantejat el sentit de tot plegat. Hem reflexionat sobre el que volem ser quan serem grans, per adonar-nos que allò que ens importa de debò són les activitats que sempre havien restat en segon terme. A partir d'aquest moment, doncs, ens trobareu al mateix local, dedicades a les activitats respectives, ja sense signes de l'antiga Antaviana. Amb tot, l'escola continuarà en funcionament. Per Internet ens trobareu en aquest mateix bloc, que esperem que duri molt de temps, i també als llocs www.som2.cat, www.cetrencada.cat i http://rosersegura.blogspot.com/ .

I, abans d'acabar d'acomiadar-se, l'Antaviana vol donar les gràcies a totes aquelles persones, amigues, que ens heu estat fidels i ens heu acompanyat al llarg d'aquests set anys. Als que no ens heu acompanyat, mala sort. I als que ens heu ignorat, també gràcies, perquè de la vostra indiferència manifesta n'hem extret grans lliçons.

NADAL D'AMOR, NADAL DE GERMANOR

2010-12-24T09:50:00.000-08:00

Encara que no hi hagués llums penjats als carrers, per molt que a les botigues no guarnissin els aparadors, per més que no s’hagués intitucionalitzat l’amic invisible, sabríem que el Nadal s’atansa. Els senyals que defineixen el temps d’Advent són ben clars: a finals d’octubre, els aparadoristes s’afanyen a penjar les primeres garlandes i tot és roig i blanc i plata i daurat. A la ràdio i a la televisió, els anuncis --clarament masclistes-- de perfums, torrons, joguines, amb torsos masculins nus i noies en actitud provocadora, s’ensenyoreixen del prime time. De tant en tant, despistat i poruc, l’últim llibre del presumpte autor de referència treu el nas.

És Nadal: la Marató. Les sintonies enganxoses farcides de campanetes. Qué bello es vivir. Telefilms nord-americans benintencionats i ensucrats, amb moralina de pa sucat amb oli. Les paneres que veiem passar de llarg, quasi sempre adreçades a persones que ni les mereixen ni les necessiten, i que no destinaran a cap obra de caritat. Això no és el pitjor de les festes. De sobte, sembla obligatori comprar menges a les quals no estem acostumats i que atempten contra la nostra butxaca i també contra la nostra salut. I n’hi ha que passen gana. Se’ns fa imprescindible anar per carrers plens de gent, treient el fetge per la boca a la recerca de la joguina de moda o el regal inútil. Cal aprofitar el pont de la Puríssima i la setmana de vacances de Nadal per omplir aeroports col•lapsats per una o altra vaga. Tot plegat és estúpid, d’acord, però tampoc no és el pitjor. Ja ningú no es recorda de com va començar la broma. Jesús és un nom bonic i el naixement d’aquell nen un conte de la vora del foc, de quan s’explicaven contes a la vora del foc. Aquesta pèrdua del significat humà i cristià de les festes tampoc no ens sembla el pitjor. La part més execrable de les festes és aquella en què la veïna que no et pot veure i que et gira la cara pel carrer durant la resta de l’any, ara llueix un gran somriure quan et veu pel carrer i et desitja bon Nadal, sonorament, amb dos petons sovint humits (ecs). Veus aquell company de l’institut que no has vist de fa més de vint anys, amb el qual no vas compartir ni un moment d’amistat i ara et fa els grans escarafalls com si haguéssiu descobert, junts, el tresor del pirata. Aquells pares Noels enfilats pels balcons, en una mostra extrema de mal gust i xaroneria, que els estiraries i els penjaries pel coll, i els que et trobes a les portes de les botigues, pobres nois i noies prostituïts per quatre duros, que no saben ni què dir, amb aquelles barbes postisses tan falses que fins els més petits els veuen la trampa. Els arbres de plàstic, desmuntables (sí, nosaltres també n’hem tingut), comprats “als xinos” i engalanats amb garlandes lluminoses de colors ofensius. I què ens en dieu, de la famosa de torn anunciant bombons industrials o cava popular (i encara sort que enguany ens estalviem les bombolletes)? Pot ser que tots plegats ens mostrem tan hipòcrites, en defensa d’un esperit nadalenc que ens venen les pel•lícules americanes i on caiem de quatre grapes? Té cap sentit tant dispendi en àpats pantagruèlics, per, un cop acabades les festes, complicar-nos la vida amb règims i dietes que ens eliminin els bonys que hem adquirit? Tanta despesa en regals que sovint no encertem perquè tampoc ens calen? Tan poca personalitat tenim tots plegats, que no podem renunciar a les demostracions d’amor universal vàcues, a aquells dos petons forçats, imposats per costums que ens són forans? Tant hem de demostrar, que fem tió, papà Noel, Reis i amics invisibles, tot alhora, i després ens queixarem quan arribarà, al gener, escandalós, l’estracte de la visa?
Passat el dia de Reis, amb els contenidors i els seus encontorns plens de paperots, capses de cartró i arbres de Nadal secs, s’apagaran els llums, despenjarem els ornaments lluents i tornarem a la grisor, al fred de l’hivern. L’esperit del Nadal, sigui el que sigui, s’haurà mort fins a l’altre any. Ja no ens vagarà d’ajudar al proïsme, ni de donar roba, aliments, diners a qui no en té i en necessita. Als aparadors, ràpidament, arribaran els anuncis de rebaixes i grans descomptes. La vida continua. Els somriures hipòcrites se’ns hauran esborrat, però encara trobarem aquell –o aquella-- torracollons que, quinze dies després, et felicita l’any. I tu, obligat a correspondre els bons desitjos, et sentiràs més imbècil que mai. Això és el pitjor del Nadal. I tot i així, cada any, mesells, hi tornem. Som humans. Nosaltres, també. Per això us desitgem, malgrat tot, un bon Nadal i un millor any nou.
P.D. Nosaltres tampoc no hem descobert en què consisteix exactament l’esperit nadalenc. Continuarem investigant.

CARTA OBERTA AL CIUDADANO JOSÉ LUIS TORRES GONZÁLEZ

2010-12-13T08:19:00.000-08:00

(En resposta a la Carta abierta a un independentista, de José Luis Torres González, publicada a www.ediari.cat)

Conegut, per bé que no tractat, ciudadano Sr. Torres González,

com que no ens coneixem personalment ni hem menjat mai macarrons del mateix plat, us tractarem de vós, que és com la gent del nostre país tracta els seus conciutadans per carta.

Vós sí que deveu estar content, atesos els resultats de la vostra formació a la nostra ciutat. Si us som sinceres, nosaltres no n'estem tant. Esperàvem que l'independentisme engreixaria altres files que no les que ha alimentat. Dit això, demostreu que ens coneixeu ben poc si penseu que sortirem al carrer amb les forquetes per un resultat per a nosaltres tan decebedor.

De la vostra carta ens sorprèn en gran manera la disquisició que feu sobre els sentiments; primer en parleu i després dieu que obvieu de parlar-ne: potser que us poseu d'acord amb vós mateix; aquest fet us pot conduir a l'esquizofrènia. Ara bé, si parlem de sentiments, analitzeu bé els vostres. Aquesta pretesa unitat d'España que defenseu tan aferrissadament, voleu dir que és res més que un sentiment? N'esteu segur que té alguna base real i tangible? Perquè nosaltres no li trobem cap justificació, a aquest orgull espanyol. És per la conquesta d'Amèrica, on es van sotmetre i aniquilar tants pobles, de la qual encara no s'han refet? És per la colonització d'Àfrica? Us n'adoneu que per allà on España ha clavat les grapes no hi ha tornat a créixer l'herba? Només hi ha un lloc al món on aquest gloriós país no ha pogut acabar ni amb els sentiments ni amb el tarannà ni amb la cultura del seu poble: Catalunya. I no serà pas per manca de provar-ho, no, sinó per ineptitud.

Ens fa gràcia -per no dir ràbia- que ens vulgueu donar lliçons de democràcia, precisament vós. Hauríeu de saber que la democràcia respecta la voluntat de la majoria, però no per això deixa de protegir la minoria. Si les tornes canvien --que no ho dubteu, canviaran, i gràcies a persones com vós, que ens feu bullir la sang-- no patiu: els catalans som pacífics i pactistes de mena. No es preveu la formació d'un Comitè de Salut Pública. I per si us preocupa aquest: i ara què?, fa molts anys que estem fent el rodatge. Tenim govern, tenim Parlament --el primer del món, no ho oblideu. Estem a punt.

No ens compareu, si us plau, la relació España-Catalunya amb un matrimoni. Un matrimoni ha de ser consentit i desitjat per totes dues parts; en el cas que ens ocupa, Catalunya és una esposa sotmesa, violada i maltractada, a més de ser la part contractant que aporta més virolles. Gràcies per la vostra classe magistral sobre dret civil català. I quina sort que hem tingut de tenir els Borbons de sobirans, tan campechanos, ells, i també el seu avantpassat, que no ens va derogar el nostre dret civil (devia ser l'única cosa que va respectar-nos). I no ens parleu de Franco, el colpista, que ens podríem emprenyar. No entenem pas on punyetes veieu el paral·lelisme!

I és clar, com que tornem a la política, ens hauríeu d'aclarir qui són els fills, i si en tenim, segur que ja fa temps que els tenen a España en alguna masmorra. Disculpeu-nos la franquesa: els catalans no tenim per costum quedar a deure res. Si de cas, ja deu fer molt temps que ho hem pagat. O no heu sentit a parlar de l'espoli fiscal que pateix aquesta beneïda terra; si actualment es calcula en uns vint mil milions d'euros anuals (basant-nos en les balances fiscals del 2008), feu el còmput de les equivalències en les monedes dels 300 anys que fa que dura la broma (de mal gust). I si tant els agrada aquesta baluerna belle et inutile que és el castell, el Ministerio de torn que el faci desmuntar pedra per pedra i se'l planti al bell mig de la Meseta, ja que no ens deixen fer-ne res.

Ciudadano español, tots els pobles del món tenen dret a l'autodeterminació. No creiem que calguin més aclariments. Si amb això no en teniu prou, i tanta ràbia us fa ser català, no cal que espereu més, perquè la independència, fixeu-vos-hi, ja va arribant. Aneu, doncs, fent les maletes, que nosaltres, les Boges, no som de plorar als comiats.

P.S. Us suggerim els tallers literaris de l'Ateneu Barcelonès. La vostra rància prosa fa 300 anys que ha passat de moda, i vós no sou ni Quevedo ni Lope de Vega. En especial, penseu a fer-vos mirar les subordinades i l'ús dels incisos. Ja ens direu com us va.

NICIESES

2010-11-19T00:45:00.000-08:00

De nicieses qualificava Antoni Puigverd, aquest matí, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, les estratègies de propaganda electoral que escometen els grans partits (grans per pressupostots i per quantitat de vots que maneguen, no pas per les qualitats de les seves propostes). Nicieses són també totes aquestes actuacions que emprenen els partits per donar-se a conèixer i que sovint, per no dir la majoria de les vegades, no serveixen per a res. No és de cap utilitat que els partits enviïn un fullet a cada votant (passaríem amb una peça per família) amb unes quantes frases buides, ensobrat, plastificat i acompanyat amb la consegüent butlleta electoral. La butlleta ja la trobarem al col·legi el dia de les eleccions. Els fullets, prospectes i altres adminicles, convenientment il·lustrats, en color i a diverses tintes, passaran directament al contenidor del paper -si el votant està prou conscienciat de la necessitat del reciclatge. Cada ciutadà/ciutadana amb capacitat de vot rep, doncs, aquesta documentació, més o menys voluminosa segons el poder econòmic del partit que l'emet, multiplicada pel nombre de partits que concorren a les eleccions. No volem ni calcular el valor econòmic de la propaganda que cada votant llença a les escombraries, perquè és d'escàndol, i si ho multipliquem pel total del cens, constitueix una aberració.

Una altra niciesa és la guerra de banderoles i cartells que embruten les nostres ciutats, els nostres pobles. D'entrada, és visualment desagradable ensopegar a cada pas, obsessivament, amb la foto d'algú que vol fer veure que riu, amb somriure de hiena. Algú que no és amic, que no estimem, que no sap res de qui se'l mira i que durant els quatre anys vinents oblidarà miserablement aquells que diu que representa. I això, durant quinze dies, més els que romanen penjats als fanals o en els llocs públics per deixadesa de qui els col·loca. Cartells i banderoles són caríssims i tampoc no serveixen per a res. Els grans partits, amb tota la seva maquinària, paguen campanyes d'imatge amb tot el que això representa; editen material que després repartiran empreses especialitzades, amb un cost gens menyspreable. Les formacions amb menys poder econòmic i amb menys infraestructura tenen molta menys visibilitat: ni tenen capacitat de desprendre en material de campanya ni poden permetre's el luxe de llogar empreses que els facin la feina bruta. Els partits poderosos -els seus factòtums, s'entén- encartellen infatigablement i no es cansen d'arrencar o tapar cartells de formacions menys afavorides, en una pugna que no acaba durant tota la campanya. Alguns partits que formen part de governs municipals fins i tot tenen personatges que, a càrrec de l'ajuntament, es dediquen a verificar si el bonic rostre del seu candidat és prou visible pel carrer. És clar, pagant el poble Sant Pere canta. Què els costaria a tots plegats de posar-se d'acord, encartellar en espais pactats un sol cop i respectar-se els uns als altres, amb l'estalvi de recursos que se'n deduïria i amb l'augment de valors i l'exemple que transmetrien.

Més nicieses: les falques publicitàries que es poden veure a la televisió i escoltar a la ràdio. Frases mal construïdes, mal declamades i buides de contingut, de vegades fins i tot ridícules. Alguns partits ni tan sols parlen d'ells mateixos, sinó que desqualifiquen el contrincant, cosa que evidencia una manca d'arguments que hauria de fer reaccionar els seus votants i que les regles del joc haurien de vedar. Les aparicions televisives, polèmiques enguany com mai, ja que han deixat fora de combat qualsevol formació sense representació al Parlament (en una decisió salomònica, ben contrària al fonament de la democràcia), mostren guions patètics, grotescos. Guions que algú ha escrit, rodat, interpretat, i evidentment, pagat.

Per no parlar de les enquestes. Totes entusiàstiques, favorables sempre a qui les paga. És que algú amb dos dits de front pot creure que una formació nova obtindrà sis diputats, per més que ho diguin les enquestes (les que paguen ells a consultories americanes de primer ordre)?

En un moment de crisi com l'actual, a les Boges -ens agrada creure que a més gent també- ens sap moltíssim de greu contemplar, tot i no saber-ne les xifres, quants diners es llençaran, quants recursos es malmetran. Enguany més que mai, els polítics que aspiren a la responsabilitat més alta, la de representar-nos, haurien hagut de fer gala d'una de les qualitats catalanes per excel·lència, el seny, durant la present campanya. Ens hauria encantat veure que aquests diners, que si s'han gastat és perquè n'hi havia, s'invertien en tota aquesta gent que no podrà votar, perquè si no es té domicili, no es consta al cens. Que els partits renunciaven a les despeses de la campanya i usaven el pressupost en benefici de qui no els votarà perquè, si alguna cosa l'amoïna, és que no té res per a menjar.

Les Boges, romàntiques i utòpiques que, com a bones autònomes, feines -i no pas poques- tenim per anar tirant, i que ens estem molt de fer despeses innecessàries, proposem que les campanyes es facin per Facebook, per correu electrònic, per boca-orella. Amb els llibres funciona. I és pla més barat.

AMB JOAN-LLUÍS LLUÍS (I) PELS IGLÚS DE LA CATALUNYA ÀRTICA

2010-11-01T09:36:00.001-07:00

"Per destruir el català, caldria destruir el sol, la frescor de les nits, la diversitat dels aliments, la qualitat de l'aigua, l'home sencer". Això és el que va respondre un delegat revolucionari -de qui no es coneix el nom- de Perpinyà al funest mossèn Grégoire, martell de llengües de la Revolució Francesa, quan aquest feia circular un qüestionari arreu del territori francès per conèixer l'abast de les altres llengües que s'hi parlaven i poder emprendre mesures més eficaces per tal d'anorrear-les. Amb aquest apunt històric recollit al llibre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís va emocionar el públic assistent -una cinquantena de persones- a la xerrada que amb el títol Explorem els iglús de la Catalunya àrtica (Situació de la llengua catalana a la Catalunya Nord) es va celebrar el passat 29 d'octubre a la sala d'exposicions Antaviana de Figueres.

La xerrada, que presentava un format de monòleg -l'escriptor dret davant del públic, amb un micròfon al davant, declamant un discurs de caire humorístic-, l'organitzava l'Assemblea Empordanesa per la Independència (AEI), un col·lectiu nascut de la desapareguda Figueres Decideix que es va donar a conèixer el passat dia 10 de setembre amb l'organització de la I Marxa de Torxes per la Independència. L'AEI, que entre els seus objectius compta a fer accions divulgatives en favor de la independència política de Catalunya, assumia enguany la conducció del Correllengua a Figueres. El Correllengua és una iniciativa en favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil (vegeu la web de la CAL)i que es concreta en un seguit d'actes (conferències, taules rodones, cercaviles, sardanes, concerts, etc.) que se celebren arreu dels Països Catalans. Com que es tractava d'un acte en favor de la llengua catalana, res més encertat que comptar amb Joan-Lluís Lluís, escriptor nord-català (autor, entre moltes altres obres, de les celebrades i premiades novel·les El dia de l'ós i Aiguafang, l'assaig Conversa amb el meu gos... , i la recent Xocolata desfeta -ja en la seva quarta edició-, un exercici-divertiment en què la llengua es converteix en protagonista). Lluís es defineix català, independentista i militant de la llengua catalana, fet que va palesar a bastament al llarg de la seva intervenció.

Lluís va començar dedicant un record a la figura de l'eminent lingüista Joan Solà, traspassat aquesta mateixa setmana, i va fer la reflexió que Catalunya coneix i estima els seus filòlegs i poetes, cosa que no passa a França i que demostra que ens preocupem per la nostra llengua. El perquè del títol: a la banda del nord, com a l'Àrtic, els iglús (nuclis) són pocs i esparsos. A partir d'aquí, el monòleg va anar desgranant alguns dels arguments que ja exposava a Conversa amb el meu gos..., amb moments realment hilarants , com quan declarava la seva devoció pels Mossos d'Esquadra, la policia que parla en català, i imaginava George Clooney amb l'uniforme del Cos -moment en què es va sentir més d'un sospir a la sala-, o quan exemplificava la repressió a què el sistema sotmetia els infants catalanoparlants -aclarim que no és hilarant el fet, sinó l'exposició que Lluís en feia, que ens provocava el somriure i ens el glaçava als llavis de seguida. Algun instant agre, com per exemple, en exposar els complexos dels catalans del nord envers els del sud: d'una banda, de superioritat per ser francesos -nosaltres som, per a ells, espanyols i per tant inferiors-, i de l'altra, la d'inferioritat perquè nosaltres som els catalans "de veritat" i ells no. Un moment terrible -pel nus que se'ns va formar a la gola a alguns oïdors- va tenir lloc quan va exposar que la confiança dels catalans del nord per salvar la llengua catalana és dipositada en els catalans del sud. En donar la seva intervenció per acabada, la participació del públic no va ser menys interessant: entre altres aportacions, es va glossar el sistema d'immersió lingüística que es practica en algunes escoles catalanes del nord, i també es va recalcar el fet que no hi ha dues Catalunyes, sinó una de migpartida per l'acció castradora del franquisme, que va interrompre una comunicació que fins al 1939 havia estat fluïda i constant. En acabat el torn del públic, una copa de cava i dedicatòries als llibres que l'organització havia preparat. Els llibres, els comentarem a la propera entrada.

ABEL

2010-10-08T22:39:00.000-07:00

L'Abel té els ulls grisos i la cara rodanxona, bonhomiosa. Els cabells, ondulats i bruns, se'ls pentina enrenre. Somriu sovint -amb tantes calamitats com té per explicar- i, quan ho fa, deixa entreveure unes dents petites i gastades, d'un color malaltís.
L'Abel camina d'una manera peculiar; podeu pensar que li pesa la panxa, però ens inclinem a creure que és per mal de peus. Molts cops va mal calçat, amb sabates que vellegen massa o que no escauen als seus peus baldats.
L'Abel no s'atura mai. Se'l pot veure per Figueres, Girona, Cassà de la Selva, Castelló d'Empúries, Palafrugell, per molts més llocs. Quan el seu itinerari no dóna per a més, canvia de ruta i n'enfila una de nova, més prometedora.
L'Abel menja, però no pas prou. Va al súper cada dia, perquè, sense nevera ni rebost, no pot permetre que res se li faci malbé. Un sol cop al dia, quan vespreja, torna al seu redós (si té la sort de tenir-ne, que no sempre és així) i escalfa una llauna amb un fogonet que s'ha enginyat, o suca una llesca d'un pa petit amb l'únic tomàquet que ha pogut comprar i hi posa una mica de llangonissa. Després, potser prendrà un iogur rescatat del contenidor d'escombraries més proper al supermercat. Ell mai no cuina, no té estris ni foc ni plats ni prou aliments. Si sobra res, serà per a l'esmorzar i, si no, fins al vespre, companys.

L'Abel es dutxa i s'afaita. Potser no cada dia, tot i que procura anar sempre tan polit com pot. No té gaire roba; si dorm a cobert, en una habitació amb bany o amb dret a bany, la renta al vespre al lavabo per tornar a posar-se-la l'endemà.

Hi ha moltes coses que l'Abel no té. No l'empara una família que estigui per ell, que li doni un cop de mà. No disposa d'una feina com cal; ni tan sols d'un contracte brossa ni d'un subsidi per a anar tirant. No l'arrecera un sostre propi, només un de foraster i encara si se'l pot pagar. Del poc que té, tanmateix, no n'acaba de treure profit: unes mans diligents i hàbils que coneixen bé l'ofici de lampista; una intel·ligència que li permetria dedicar-se a altres afers, si en trobés; uns peus que no planyen quilòmetres, si cal caminar-los. Una caixa d'eines que és l'única possessió que li resta d'una vida més feliç, que no pot fer servir, incautada per un dispeser amb qui s'ha endeutat. Té un mòbil que no sona mai; ell prou que deixa targetes a les bústies, prou que s'afanya a demanar feina abans que caritat, i podem estar tots ben segurs que preferiria dues hores de feina abans que la nostra generositat , i tot i així, aquest mòbil amb cinc euros de saldo que tant de temps fa durar mai no li dóna cap alegria. També tragina quantitats immenses de desesperació, que calma amb trankimazins i que, alguns cops, l'han empès a prendre mesures insensates en què, per sort, no ha reeixit mai.

L'Abel té 45 anys. Aquest home prou jove per treballar i per dur una vida feliç, fa massa temps que arrossega tanta misèria, tanta soledat. I no deu ser l'únic; és fàcil de trobar gent que pidola , gent que dorm al ras o en qualsevol caixer automàtic. Per això saben tant de greu aquests gestos magnificents del nostre alcalde -més propis d'un sobirà absolutista que d'un representant elegit a les urnes- que vol comprar un edifici per a regalar-lo a la Guàrdia Civil. Si hem de comprar un edifici, el Sr. Vila i nosaltres i tot Figueres sap que caldria destinar-lo als joves, a les entitats, però especialment a millorar situacions com la de l'Abel, tan cruel i tan real. Mentre esperem el miracle, si teniu una feina per oferir a aquest lampista desubicat o una habitació per deixar-li, truqueu-lo al 651760678. Ell i la seva dignitat us ho agrairan.

CURRICULUM VITAE

2010-09-22T07:17:00.000-07:00

NOM: Boges per la cultura
ADREÇA: cap problema, qui vulgui ja sap on trobar-nos
TELÈFON: mòbil, a càrrec de l'empresa
EDAT: suficient
ESTAT CIVIL: casades (no pas entre nosaltres)

CÀRREC AL QUAL OPTEM: Cap de Protocol de l'Ajuntament de Figueres

FORMACIÓ: uff, quina mandra, explicar això. En Roldan en tenia menys que nosaltres i mira.
EXPERIÈNCIA: ah, però en cal?
IDIOMES: pocs, però sabem dibuixar i sempre duem llibreta i bolígraf al damunt.
DISPONIBILITAT: no gaire, però com que som dues ja ens ho arreglarem bé.
QUÈ PODEM APORTAR A L'EMPRESA: sabem escalfar cadires, tenim autèntic art a parar la mà a final de mes, generem crisis com el que més -i fotem les culpes als tècnics igual de bé-, la troca l'emboliquem amb molta gràcia i rebentar pressupostos és el nostre fort. No venim mai esmorzades i altres coses de casa, per aprofitar el coffee break. No seguim mai criteris d'eficàcia ni d'eficiència, sinó que primem l'amiguisme i el caure en gràcia. Tenim grans idees per a obres faraòniques i esdeveniments efímers, sempre a la major glòria del nostre futur i benvolgut cap.
SOU QUE ESPEREM REBRE: alt, indubtablement; com a mínim, de càrrec de confiança. Amb cotxe oficial i complements.
VINCULACIÓ AMB ORGANITZACIONS SOCIALS O CULTURALS: Ai, no, això és de pobres. Ara, de tant en tant, ens mudem i anem al teatre a què ens vegin.

QUÈ ESPEREM ACONSEGUIR EN AQUEST CÀRREC: La nostra contractació serà superimportant per acabar amb tots els problemes d'aquest Ajuntament. Se solucionarà el finançament de les obres del Casino Menestral; aconseguirem muntar un alberg juvenil i disposarem ben aviat d'un local on puguin dormir els qui no es poden pagar un sostre; les voreres, la il·luminació i la neteja dels carrers que no són del rovell de l'ou s'arreglaran en un tres i no res; s'acabaran els problemes de circulació a determinades hores, hi haurà municipals circulant per tots els carrers de la ciutat durant les 24 hores del dia i, a més, atendran les persones amb llestesa, amabilitat i correcció; el petit comerç, especialment el de l'extraradi, viurà una reviscolada i l'alcalde en persona inaugurarà botigues i altres negocis encara que els propietaris no siguin grans cadenes o bons amics; trobarem finançament per a grans i petits projectes culturals sense que les persones que els proposen siguin endollats; el castell de Sant Ferran tindrà una vida nova i potent al servei de la ciutat (hotel d'entitats -que queda fisfis- juvenils, espai per a concerts multitudinaris, sales de conferències, tallers, Escola Municipal d'Art i molts més etcèteres). Ep, i omplirem la ciutat de verdes jardineres i boniques floretes de tots colors.

(Home -i dona-, ja ho sabem que tot això no és competència d'un/una cap de protocol, però en aquests moments la necessitat d'aquest càrrec és tan gran, que potser el nou/la nova s'apuntarà a fer alguna d'aquestes feines "extres", ja que no les fa ningú més...)

Currículum vitae és una gentilesa de Fantasies animades d'ahir i d'avui/Boges per la Cultura/Antaviana Productions.

L'ONZE DE SETEMBRE, BANDERA DE COMBAT

2010-09-08T08:43:00.000-07:00

N'hi ha que diuen que els catalans som cagadubtes, derrotistes i que no ens mereixem el poc que tenim. I posen com a exemple que celebrem la nostra diada nacional l'Onze de Setembre, commemoració d'una gran derrota que no glossarem ara. Que en aquesta data de 1714 vam rebre un revés com a poble és innegable; que a partir de llavors se'ns ha anorreat, vilipendiat, menystingut... encara hi som pel tros. Per això l'Onze de Setembre ha de ser una data per al record, per a la commemoració, i no pas per a la celebració. Però per alguna estranya influència, tenim un hàbit recent que consisteix a celebrar-ho tot, aprofitar la mínima ocasió per muntar-nos caps de setmana llargs, megaponts i minivacances. Tot i la crisi. Segons apunten les cròniques de l'època, els barcelonins, l'endemà de la derrota, van tornar a la feina; els catalans actuals ens hem tornat una mica de sang de nap i necessitem l'espurna de sol cada dia festiu. O el viatge, no fos cas N'hi ha que no es recorden d'en quin país viuen i si se'n recorden, els és ben igual. N'hi ha que titllen els que pengem quadribarrades i estelades als balcons d'eixelebrats i de caps escalfats. N'hi ha que tenen por de tornar a l'any 36. Les Boges opinem que deuen ser els mateixos que no voten mai perquè no creuen en els polítics però després es queixen per l'atur i la inseguretat i tot això i tot allò, que deia l'Estellés.

Aquest Onze de Setembre, les Boges hem sortit al carrer a participar en tots els actes commemoratius/reivindicatius que s'han celebrat a la nostra vila. Vam començar el divendres 10 amb la participació a la primera marxa de torxes per la independència. Aproximadament un centenar de persones es van fer seu el simbolisme del foc i la torxa -el compromís i la voluntat de dur-lo endavant- per aconseguir ben aviat la llibertat del nostre poble. Abans d'iniciar-se la marxa, organitzada per l'incipient Assemblea Empordanesa per la Independència, es va llegir un manifest, i durant el recorregut, es va cremar l'infaust Decreto de Nueva Planta, l'Estatut de 2006 i la resolució del Tribunal Constitucional. El trajecte acabava a la Plaça Ramon Muntaner, amb encesa de pebeter durant un concert de música jove amb quatre grups d'arreu dels Països Catalans, organitzat per la CUP. Per la Diada, vam ser a l'ofrena floral a Francesc Macià a la plaça que aquest gran president té dedicada entre els carrers de Borrassà i Montserrat. Vejam si ben aviat, entre tanta eufòria escultòrica com té l'Ajuntament, es digna posar-hi mal sigui una placa que reti homenatge a l'il·lustre president. Mentre anàvem a l'acte que tenia lloc al monument als Drets dels Pobles (la placa quasi invisible al costat de la Cullera gegantina de Dalí, davant l'edifici nou de l'Ajuntament), miràvem enlaire a la recerca de banderes catalanes als balcons. Enguany, sense fer-ne un recompte exhaustiu, podem afirmar que n'hi ha hagut més que mai, i l'estelada -tant la d'estel roig com la d'estel blanc-, nascuda l'any 1918 com a bandera de combat, ha estat més present que mai als actes i als balcons. D'aquest acte ens vam perdre dues intervencions, la del president d'Òmnium i la del regidor Elelman. De la resta d'intervencions, ens vam quedar amb tres idees:
- el discurs del voler i no poder del regidor del PSOE Pere Casellas. O aquest home inicia una revolució al si del seu partit, o patirà problemes greus de salut, més veient la cara que hi feia mentre ho explicava.
- que l'alcalde se'ns ha tornat independentista, si hem de fer cas del seu parlament i del Visca Catalunya lliure! amb què el va acabar, tot i que en el perfil del seu bloc personal encara afirma sentir-se còmode amb Espanya. Ai, ai. Li recomanem una visita al metge, que això no pot ser bo.
- l'optimisme que va desprendre la intervenció de Mireia Mata, d'ERC, que afirmava "voler un país normal". Hi estem completament d'acord.
Ens hauria agradat tastar el pica-pica amb què va acabar aquest acte, però l'hotel President, amb tots els rètols en castellà i la ideologia que sabem que professa qui el dirigeix, no ens va semblar el millor lloc. En comptes d'això, ens en vam anar a la plaça de l'Ajuntament, on actuava Pau Alabajos, un jove i compromès cantautor de Torrent, comarca de l'Horta, que diu les coses pel seu nom i que canta unes cançons que no deixen ningú indiferent. En acabat, manifest de la CUP i pica-pica per a tothom sota un sol magnífic.
Evidentment, vam cantar Els Segadors cada cop, un himne que també hauria de ser de combat. Vam trobar a faltar El Cant de la Senyera, que, al modest parer de les Boges, hauria de ser l'himne nacional un cop assolit l'objectiu de la independència.
Com que vam donar la nostra intervenció reivindicativa, al vespre ens en vam anar al cinema a veure una pel·li en català, cosa que ens semblava una bona manera d'acabar la Diada. Vàrem veure l'última pel·lícula de Woody Allen, Coneixeràs l'home dels teus somnis, una comèdia romàntica i intel·ligent. Ara bé, primer els senyors de Catcinemes (potser que canvïin el Cat per Esp) ens van fer empassar un anunci infame sobre la llei de cinema en català que ens va indignar profundament. D'això, també en parlarem ben aviat.

LA LLENGUA QUE ENS FA PATIR

2010-09-03T00:58:00.000-07:00

A les Boges ens fa felices l'aparició d'una empresa anomenada negreliterari.cat.

Aquesta empresa, que es dedica a l'assessorament lingüístic, es posa al servei de la ciutadania, les empreses i les institucions per tal que les comunicacions que emeten siguin correctes i, per tant, més llegidores, exactes i eficients. La gamma de serveis que ofereix és àmplia i el preu raonable. A qui pot ser útil una eina com aquesta? A escriptors, periodistes, diaris, editorials, gestories, advocats, agències de comunicació, dissenyadors de pàgines web, impremtes, ajuntaments i a tants etcèteres com se'ns acudeixin. Les Boges saludem amb reverència aquesta nova empresa: ja és prou hora que algú s'ocupi d'una qüestió tan bandejada en els darrers anys com és la llengua de Catalunya. No cal ser ni filòloga ni lletraferida per adonar-se'n, només cal tenir ulls i orelles i fer-los servir. La publicitat d'una autoescola ubicada en un pis al carrer Nou-Plaça de la Font Lluminosa diu: autoescola aquí d'alt. Horror!!! Si llegim llibres, és terrible la incúria d'algunes editorials amb les seves publicacions. Si ens mirem el diari, no hi ha article on no apareguin barbarismes i calcs lingüístics. Si escoltem la televisió o la ràdio -on la llengua, per ser parlada, és més espontània-, per poc que ens hi fixem ens podríem arribar a ferir. El cas de la publicitat és escandalós; quan es fa en català, n'hi ha prou de traduir paraula per paraula del castellà, amb la qual cosa les frases fetes i els jocs de paraules són un nyap, els eslògens manquen de sentit i les oracions ni són gramaticals ni comuniquen res, a banda d'un menyspreu absolut envers la llengua de més de vuit milions de parlants. Bé, això no només parlant del català, també el castellà que s'escolta pel carrer o a la televisió pateix del mateix mal. Però aquest problema ja se l'arreglaran els parlants d'espanyol, ells que són tants. Si parem esment a les comunicacions institucionals, ni els ajuntaments ni la Generalitat no són capaços de desempallegar-se d'aquella retòrica buida heretada del franquisme més recalcitrant, malgrat que als estudis superiors de llengua catalana i a nivell D s'ensenyen les pautes d'una comunicació oficial més simple, elegant i eficaç, a més de basada en la nostra pròpia tradició (sí, de debò que en tenim, com de tantes altres matèries). I ja no volem entrar en la correspondència comercial. Però això no pot estranyar ningú: els batxillers, que per definició surten amb un nivell C de llengua, no aprovarien un examen d'ortografia ni somiant-ho. Les Boges ho hem constatat de primera mà. No pot ser que, després de tants anys de democràcia (així ho diuen) i amb la possibilitat de la independència tan a prop, a tanta gent se li'n doni d'aquesta qüestió i acusi els que ens en preocupem de maniàtics i de puristes, com si això fos un defecte nostre i el català, la nostra llengua tan feble i estimada, una eina complicadíssima que cal simplificar. A més, fa ràbia sentir, encara ara, aquell argument tan suat: "al meu temps, l'escola era en castellà i ja no vaig poder aprendre el català". Al nostre temps, l'escolarització també es feia íntegrament en castellà. Després de la mort del dictador, un mestre jove i progre ens va col·locar amb calçador una hora de català (mal que això va pesar força a alguns pares). Uns quants anys després, a l'institut, ja n'eren dues. Ara la situació s'ha capgirat, tota l'escolarització és en català, per més greu que sàpiga a alguns. Però, la ciutadania catalana es pot sentir satisfeta amb les fites lingüístiques assolides? De cap manera. Hi ha molta feina a fer i els que se n'han d'ocupar, a parer nostre, no en tenen gaires ganes. Per això no ens cansarem de recomanar negreliterari.cat. Li pronostiquem una llarga vida i un gran èxit econòmic, que sens dubte mereix, malgrat que ens agradaria que el país i la llengua no l'haguessin de menester (gaire).

ROCK D'ALT VOLTATGE

2010-08-13T10:53:00.000-07:00

Diu la llegenda que el nom del grup ve de què l'Arnau, el bateria, trobava que tots els temes que triaven eren molt eròtics. Llavors van fer la composició entre rock i eròtic i va sortir Erròtick. Aquesta història l'explicaran les revistes especialitzades d'aquí a uns quants anys. Perquè aquest grup de rock acaba de començar la seva aventura amb vocació de continuïtat.

Les Boges hi estem vinculades per raons familiars i per aquest motiu n'hem anat fent el seguiment. Podem dir, amb coneixement de causa, que en els vuit concerts que porten fins avui la progressió ha estat espectacular. Han deixat enrere la timidesa, la por al micròfon en els espais entre cançons, la primera imperícia. Després d'actuar en bars i restaurants, la possibilitat de participar en l'Empordà Rock de Garriguella o en el Tramunrock a Portbou, amb escenaris i equips professionals, els ha mostrat el que poden ser i el que poden fer damunt d'un escenari com Déu mana. I no han decebut. Davant del públic, cadascú dóna el millor de si mateix: l'Arnau, imparable a la bateria; la Lídia, baixista impassible; l'Àlex, home-guitarra; en Toni, camí del virtuosisme a la guitarra solista i en Grau, l'histriònic i interactiu vocalista i mànager del grup.
El repertori d'Erròtick està integrat per clàssics del rock: temes d'Status Quo, Dire Straits i Mark Knopfler, Red Hot Chili Peppers, etc. sense fer fàstics a cançons de Rosendo, Platero y tu i d'altres grups espanyols. Les Boges trobem que els falta repertori català, si bé, tal com diuen ells, les formacions juvenils exploten temes de Sopa de Cabra i Lax'n Busto fins a la nàusea.
Mica en mica, i ja imminentment, aniran incorporant composicions de collita pròpia. Perquè el seu projecte té visió de futur i esperit de professionalització.
El que ha sorprès les Boges, durant aquest estiu en què els hem anat seguint, és la quantitat de formacions juvenils que hi ha a la nostra comarca i els festivals de rock que s'hi arriben a celebrar. Sense anar més lluny, el 15 de maig, acabant de sortir de barraques de Santa Creu, les JERC organitzaven el Destaca't, un concurs per a triar un grup teloner per als concerts de l'Acampada Jove. El concurs, almenys a les comarques de Girona, funcionava en dues poblacions simultàniament i s'hi van presentar sis grups per població. A Figueres vàrem poder veure Direcció Prohibida, NUC, The Scrap, Tan de bo, Bleed it i Error Genético. A l'Empordà Rock vàrem presenciar les actuacions, a més d'Erròtick, de Mute i Eternity; tanmateix, l'Empordà Rock és un circuit de concerts per tot l'Empordà en què actuen tres o quatre grups diferents en cada població; a Portbou van actuar-hi també Serotonin i Afonia Kronika.... Sense comptar les festes majors, on també actuen bandes juvenils. Això és un no parar!
On es couen tots aquests sofregits? Als garatges. Podem imaginar com són els diumenges a la tarda per als veïns de l'Arnau o els vespres entre setmana per als veïns de l'Àlex. Ara bé, veient tantes mogudes rockeres (i musicals en general) com hi ha a la nostra ciutat, aniria bé per a tots aquests grups una sala que els servís tant de lloc d'assaig, amb horaris pactats, com de banc de proves d'aquestes bandes davant del públic. Així es podrien satisfer dues necessitats de cop: la dels grups de veure's davant de públic (el salt del garatge a l'escenari sovint és difícil) , i la del jovent de la nostra ciutat de trobar dins la vila un lloc amb una programació estable. L'exemple de la sala La Mirona, de Salt, ens sembla encomiable. Tot i que Figueres pateix un dèficit d'equipaments de qualsevol mena que fa enrogir de vergonya -ara, en reformes de places no ens guanya ningú-, si hi ha voluntat es pot fer qualsevol cosa. Les Boges hem sentit a dir que existeix una iniciativa de la Regidoria de Cultura en aquest sentit, i esperem viure prou per a veure-la materialitzada. El jovent figuerenc, tradicionalment tan poc atès pel poder municipal, ho agraïrà.

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE CARVER

2010-07-24T09:12:00.000-07:00

La Boja lletrapresa no va entendre mai del tot l'expressió francesa tranche de vie (llesca de vida) fins que no va llegir per primer cop Raymond Carver. El descobriment va tenir lloc durant el club de lectura que duien a terme, esforçadament, la Roser Puigmitjà i la Patricia Bolaño (germana del gran Roberto) a l'Espai Taller de Figueres, i que conduïa Bruno Montaner. En aquella ocasió vàrem llegir De qué hablamos cuando hablamos de amor, un recull de contes que va impressionar i fascinar la Boja en qüestió. Aquest llibre ha estat llegit i rellegit diverses vegades. No fa gaire, l'editorial Labutxaca ha tingut l'encert d'editar Catedral en la nostra llengua, i Empúries acaba de treure Principiants. Hi ha tres llibres més de relats curts: ¿Quieres hacer el favor de callarte, por favor?, Tres rosas amarillas i Si me necesitas, llámame. A més, Carver va escriure diversos llibres de poesia, dels quals potser parlarem més endavant.

Coses que van impressionar llavors qui escriu aquestes línies:
1.- els inicis i els finals de les narracions. Si els plantejaments eren pràcticament casuals, com de conversa de cafè ("Te diré lo que llevó a mi padre a la tumba. Lo tercero fue Dummy,...", "He visto ciertas cosas. Fui a casa de mi madre a quedarme unas cuantas noches. Pero en cuanto llegué a lo alto de las escaleras,...", "Por la mañana me echa Teacher's en la barriga..."), els finals deixaven la lectora in albis; el final del conte no resolia la història, sinó que la deixava oberta, com si els personatges haguessin de fer la seva enllà de l'acabament. Per això els relats resulten llesques d'unes vides que continuen el seu curs.
2.- el llenguatge que empra Carver és molt senzill, proper, sens dubte condicionat pel punt 3
3.- els personatges semblen condemnats al fracàs: alcohòlics, gent de baixa condició social, amb mires estretes. Els que no ho són de bones a primeres, els atenyerà alguna desgràcia davant la qual no sabran reaccionar. A més, sovint manquen de passat, per la qual cosa apareixen ambigus, però també desenganyats i desmoralitzats. No hi ha esperança per a ells.
4.- els diàlegs són lacònics i alhora tallants, de vegades fins i tot dolorosos.
La Boja llegeix una ressenya sobre Principiants en un diari i, de sobte, uns anys després de la primera lectura, les històries de Carver es converteixen en una obsessió. Resulta que l'editor de Carver, Gordon Lish, va llegir el mecanoscrit original i s'hi va entusiasmar. Abans de publicar el llibre, el va retocar i el va enviar al seu autor. Segons algunes versions, en rebre les correccions, Carver va confiar en l'editor i, pel motiu que sigui, no va llegir-les. El llibre es va publicar amb el títol De qué hablamos cuando hablamos de amor. Lish havia canviat el títol a 10 dels 16 contes del llibre i va reduir l'extensió d'alguns dels contes a menys de la meitat, alhora que donava a llum el que durant molt de temps es va tenir per l'estil Carver, algunes de les característiques del qual es resumeixen en els punts abans ressenyats. Sembla que Carver només va adonar-se dels canvis després de publicar-se el llibre. Alguns diuen que s'ho va prendre prou bé, i que fins i tot lloava la tasca que l'editor havia dut a terme amb el seu original; d'altres, afirmen que el disgust va ser memorable, fins al punt que a Catedral, el següent llibre de relats publicat, ja no va permetre la intervenció de Lish i hi va fer incloure el relat Principiants (inclòs dins De qué hablamos...) en la seva versió original. Uns anys més tard de la mort de Carver (1988), la seva vídua, la poeta Tess Gallagher, es va ocupar de fer-nos arribar els relats tal i com van sortir de la màquina d'escriure de Carver, i amb els títols originals. Aquests darrers dies, la Boja lletrapresa s'ha dedicat a imitar Alessandro Baricco i -tot i sense anar a la font, és a dir, l'arxiu Lish que es conserva en una biblioteca universitària dels Estats Units- confrontar ambdues versions. Els cops de tisora i les reescriptures a què Lish va sotmetre els originals són, en la majoria dels casos, ferotges, despietades. Txèkhov -l'ídol literari de Carver- en va parlar en diverses ocasions, d'aquest tema ("La brevetat és germana del talent", va dir, i també "Preparo el material per al meu tercer llibre i ratllo sense pietat.")*. Lish va portar aquests consells a l'extrem. El debat se centra en la qüestió de si Carver era més Carver, és a dir, millor, en versió de Lish o en versió original. Aquesta Boja pel gènere del conte, i per Carver, prefereix -si això té cap importància- Principiants. Els relats són igualment tranches de vie, però unes tranches menys sagnants, més humanitzades. Si algun/a lector/a d'aquest bloc vol deixar constància de la seva opinió, les Boges estarem encantades de compartir, o de discutir si s'escau, punts de vista.

* Extrets de Sin trama y sin final, 99 consejos para escritores, resum de correspondència d'Anton Txèkhov amb altres escriptors i aspirants a escriptors, editat per Alba Editorial.

EL MUSEU COM A PRETEXT

2010-07-21T09:21:00.000-07:00

La setmana passada les Boges vàrem portar els alumnes del casal d'estiu al Museu de l'Empordà. Ja feia dies que la Cristina Jutge ens havia convidat a participar en les visites guiades que el museu organitza per a escoles i centres educatius en general. En aquesta ocasió, la visita girava a l'entorn de l'exposició temporal El museu com a pretext, en què diversos artistes reflexionen sobre el paper dels museus. La nostra amfitriona va començar explicant als nois i noies què és un museu. Gairebé tots havien estat en museus (al Dalí, principalment, amb les escoles respectives) però cap no havia pensat mai per a què serveixen. Tot seguit, va convidar-nos a veure l'exposició i, després d'organitzar els alumnes per parelles, cada parella havia d'observar les obres amb atenció i escollir una obra per a parlar-ne més tard. Finalment, les explicacions. Tots asseguts al terra miràvem l'obra mentre la parella d'alumnes parlava del motiu pel qual havia triat una o altra peça. En un cas, els ulls estràbics de dos retrats molt clàssics i, en aparença, del segle XIX els havien cridat l'atenció. Pista: la informació que acompanya l'obra. El títol i l'any de creació ens van permetre entendre que l'artista es reia una mica de l'art considerat clàssic en pintar uns ulls que miraven malament. En un altre cas, un quadre de dimensions considerables i que d'un tros lluny es podia pensar que era abstracte, en apropar-nos-hi ens mostrava les juntures de les 10000 peces que el componien. Recorrent al títol (i a la informació que ens subministrava la Cristina), vèiem que el trencaclosques era una manipulació d'El jardí de les delícies de Hyeronimus Bosch, en què la majoria de peces havien estat gratades i pelades. La peça del costat aprofitava les peles en un collage tot curiós. No vam tenir temps d'apreciar tot el que la visita oferia, com els vídeos o les fotografies, però els alumnes -i les Boges- vam marxar del museu amb tota una altra idea sobre l'art contemporani. Aquest tipus d'iniciatives ens semblen admirables, ja que la major part dels mortals som capaços d'admirar el valor estètic d'una obra clàssica, però una peça contemporània ens provoca, com a poc, indiferència. Alguns diuen que l'art és provocació. D'altres afirmen que l'art, com la poesia, és emoció i no s'ha d'explicar. Però, sovint, a l'art contemporani se'l desproveeix d'emoció estètica i se n'encripta el significat. Els artistes d'ara defensen el concepte per damunt de la tècnica i l'expressió artística i pretenen fer reflexionar el gran públic sobre els grans temes humans. El resultat és que hem d'aprendre a mirar?. Es fa difícil d'acceptar que una llauna amb merda d'artista (literalment parlant

), una bossa d'escombraries, una instal·lació efímera, una successió de cossos morts i plastificats o un David de guix acolorit en colors pop-art es puguin equiparar amb un Caravaggio, un Munch, una Jenny Saville o un Lucien Freud. Les Boges, que som unes clàssiques, estem buscant pistes que ens ajudin a arribar una mica més al fons de la qüestió. De moment, perquè no sigui dit que no ens hi fem, demà portarem els alumnes del casal a veure les escultures d'Oksana Mas exposades a l'aire lliure.

VICENÇ PAGÈS A L'ANTAVIANA (PAGESMANÍAQUES II)

2010-07-09T09:48:00.000-07:00

En Biel va caure o es va llançar? Aquest és un dels misteris que l'autor d'Els jugadors de whist va desvetllar al club de lectura de l'Antaviana. La temporada del club no podia tenir un colofó més adequat: una petita festa amb un escriptor de prestigi i una novel·la que ha estat guardonada amb el premi Creixells d'enguany.

Renunciem a fer una sinopsi de la novel·la; després de quatre edicions (a les envistes de la cinquena), 9000 exemplars venuts i amb la traducció al castellà a punt de sortir al mercat, no hi deu haver cap lector català ben informat que no estigui al cas d'Els jugadors de whist. Ara bé, al final de la novel·la algunes trames resten en part obertes i els lectors del club van tenir l'oportunitat de canviar impressions i aclarir les incògnites amb qui les va crear.

Però no només això. Vicenç Pagès Jordà se'ns va mostrar com un conversador brillant i amè, atent amb tothom, encantador, sense cap inconvenient a respondre tot tipus de preguntes. Ens va assabentar d'alguns trucs i sistemes que utilitza en el procés de redacció, algunes de les seves fonts, la gènesi de la novel·la i els secrets i les dificultats de la traducció al castellà.

També, a través de comentaris sorgits de la lectura del llibre, vàrem tocar tota mena de temes, relacionats o no: de com agafar el televisor i dipositar-lo a la deixalleria (per tal de millorar la nostra salut mental), de les bondats del Youtube, de com ésser crític literari i no sortir-ne perjudicat com a autor, de la Figueres que ens vam trobar els que l'any 77 érem nens, de Chuck Norris, de com es va quedar de descansat quan va acabar Els jugadors... i de tantes coses que tenen en comú la literatura i la vida.

A tall de primícia (almenys ens agrada creure-ho), ens va informar del projecte que l'ocupa quan no fa de professor d'universitat, de crític literari o d'articulista a diverses revistes i diaris: una sèrie de contes basats en personatges d'Els jugadors... i un relat que publicarà El Periódico sobre Els Fets de 1977. Estarem a l'aguait; no ens el podríem perdre!

Sincerament: gràcies, Vicenç, i fins aviat.

REIVINDICACIÓ DEL CANT

2010-07-05T06:30:00.000-07:00

Fa uns dies, les Boges vam tenir la satisfacció d'assistir a un programa de música, cant i poesia. Es tracta del XVIII Festival Música 13, impulsat per Nau Côclea Centre de Creació Contemporània. El programa era engrescador: inauguració del primer campanar civil i bateig de les campanes, tot plegat amb sopar inclòs (arròs, gaspatxo i fruita fresca a un preu molt econòmic), música, poemes i cant. Anem a pams. La Nau Côclea està situada a Camallera, tot i que fora del nucli urbà, en un indret idíl·lic amb la vista oberta als quatre punts cardinals. Obrí la vesprada la gran Clara Garí (sòcia fundadora i "líder carismàtica" del projecte Côclea) tot explicant que ella sempre havia volgut una campana i vet aquí que ja en té tres, la principal, d'una foneria portuguesa, que va rebre el nom de Maria Asunçao; de les dues més petites, una procedeix d'un vaixell i l'altra, la Ping, és tibetana. El campaner valencià Llorenç Barber va ser qui va iniciar el festival amb un recital de campanes: quin so tan dolç escampà per la plana!
Després, l'arròs, de peix, boníssim. Tot seguit, després d'unes postres de préssecs i enormes cireres actuà la Big Bang Valona, que aportà una música barreja de swing de Nova Orleans i festa major catalana, el Cor País Meu, en Xavier Maristany amb el saxo... El Laboratori d'Art Sonor de la UB, ja a l'hora foscant, va aportar una dosi d'humor experimental en convidar els assistents a penjar-se uns esquellots de diferents sonoritats al coll i pasturar una estona pel prat. Ester Xargay va reivindicar el cant per gaudi, no pas com a opció professional; va referir-se a aquells temps en què tothom cantava per tot arreu i tothora. Ella mateixa va cantar unes corrandes valencianes amb molt de goig. Més tard, Clara Garí ens oferia una divertida interpretació d'unes albaes també valencianes dictades per l'Ester a cau de micròfon. També vam poder assistir a una interpretació de dansa en què, alhora, la poeta Anna Aguilar Amat declamava un poema sobre els colors.

Vàrem marxar massa d'hora per poder veure i escoltar tot el que la nit oferia. Sabem que ens vam perdre grans actuacions, però els cossos tenen les seves raons. Amb tot, no ens podem estar de donar les gràcies a Na Clara i Na Montserrat Herrera, amb els seus col·laboradors, per la qualitat del programa i la idoneïtat d'oferir-lo a l'aire lliure en un vespre d'estiu.

El festival, però, continua. A la web de la Nau Côclea hi trobareu més informació sobre totes les activitats que aquestes dues santes dones tenen l'encert d'organitzar.

CÒMIC I GROTESC

2010-05-29T09:58:00.000-07:00

Còmiques i grotesques. Així veu el senyor Santiago Vila i Vicente, alcalde de Figueres, les més de cinc mil persones que van votar a la consulta independentista del 25 d'abril. Algunes d'aquestes persones, no ens n'hem d'oblidar, són votants del partit que l'ha fet alcalde. Totes cinc mil són conciutadanes seves. Aquesta valoració tan taxativa la va fer en un mitjà de comunicació escrit. Cal dir que ell no es va referir específicament a la gent que hi va participar, sinó a les consultes en sí. Ara, nosaltres fem una regla de tres ben senzilla que dóna que el que es va aplicar al fet mateix per força ha de repercutir en les persones que d'una o altra manera, col·laborant-hi i votant-hi, s'hi van implicar.

Ens ha calgut temps per pair-ho. No ens podem estar de sorprendre'ns amb els continus jocs de cintura, giragonses, circumloquis i fineses diverses amb què l'alcalde atribola la ciutadania cada dos per tres: ara no tinc diners per a arreglar les voreres -que prou que els cal- però pacifico (?) les cruïlles (i el trànsit va cada dia més estressat i els botiguers més emprenyats perquè entre la crisi i les obres no fan calaix); ara aturo les obres del Casino però em trec una fantàstica escultura de Sant Jordi de la màniga que només valdrà 290000€; ara dono suport a la consulta i ara la titllo de còmica i grotesca, tot i que em poso a la boca el vers d'Espriu: "Escolta, Shepharad: els homes no poden ser / si no són lliures.” N'hi ha que pensen que l'alcalde és calculador, que res del que expressa en públic no és gratuït i es pronuncia pensant en quants votants treurà si diu això o quants en podria aconseguir si fa allò. Vaja, que és maquiavèl·lic en el sentit que dóna l'accepció 3 del DIEC al mot maquiavel·lisme: actitud del qui cerca aconseguir els seus fins amb astúcia, mala fe i sense declarar obertament les intencions. Les Boges, que som de bona fe, veiem el senyor Vila com a un article indefinit: en les seves pròpies paraules, catalanista però còmode amb Espanya i el món; liberal (deu ser per això, que es fotografia amb el constructor del pis on viu?), però sensible a la sort dels més febles; modern, però alhora conservacionista. Senyor Vila, no es pot agradar a tothom. O s'és viu o s'és mort, o s'està embarassada o no se n'està. Còmode amb Espanya, que no para d'engaltar-nos-les pel broc gros cada cop que pot? Una mica sí però gaire no, com deia una amiga nostra a l'edat de 3 anys, això sí que és còmic i grotesc.

UNA DE GUÀRDIES SENSE SERENOS

2010-05-29T02:28:00.000-07:00

Divendres 28 de maig, les Boges passàvem pel carrer Méndez Núñez. Eren més o menys les deu de la nit. A l'alçada del número 18 d'aquest carrer, una dona gran ens demanà pel carrer de Rocabertí. Ja la indumentària de la senyora cridava l'atenció: bata i sabatilles d'estar per casa, pijama... Li vam anar fent preguntes i així ens vam assabentar que recordava la seva adreça, però que no sabia trobar-la. Vam demanar-li si vivia sola, i sí, era vídua i els seus fills s'estaven a Girona. Va esmentar una cosina que vivia just al davant de casa seva, però en no trobar el seu domicili, era incapaç de localitzar la cosina. Les Boges vam trucar al 112, el número d'emergències de la Generalitat, ja que no disposàvem del telèfon de la Guàrdia Urbana. Vam explicar el cas a l'operador, que va derivar-lo a la Guàrdia Urbana. Ens van dir que no ens belluguéssim d'on érem, que ens enviaven una patrulla. Totes tres vam deixar passar una estona, però els urbans no arribaven. La senyora cada cop es mostrava més confosa i neguitosa i va començar a contradir-se, a explicar incoherències; nosaltres fèiem com podíem per retenir-la al lloc on havíem convingut, mirant de no incomodar-la. Finalment, en comprovar que havia passat més de mitja hora, vam reclamar al 112 la presència dels agents. L'operador del 112, després de comunicar amb els urbans, va explicar que els municipals no es feien càrrec del cas i el mateix operador va passar la trucada els Mossos d'Esquadra, que van presentar-se al lloc en qüestió de pocs minuts. Els agents no solament se'n van fer càrrec, sinó que ens van atendre amb gran professionalitat i una bona dosi de simpatia, cosa que, després dels nervis lògics que la situació generava, s'agraïa sincerament. Els dos mossos van acompanyar la senyora al domicili i van localitzar uns familiars que van acabar d'ocupar-se de la senyora, segons ens vam informar més tard.

Tot i així, el nostre estupor, la nostra indignació, és considerable: els urbans ens van deixar plantades al carrer, de nit, en una situació d'una certa emergència; se'n van rentar les mans sense dignar-se informar-nos de res (tenien el nostre número de mòbil). Les Boges encara avui ens en fem creus; no és un servei públic, la Guàrdia Urbana, al servei de la ciutadania que els paga el sou? Doncs com van poder permetre que els esperéssim i quedar-se tan tranquils? Si un cas d'aquest tipus no entrava en les seves atribucions o no podien resoldre'l en aquell moment, ho havien d'haver informat immediatament i, si més no, orientar-nos sobre possibles solucions.

Davant d'un fet com aquest, les Boges ens preguntem si no cal que la ciutadania i el govern municipal es comencin a plantejar si paga la pena mantenir un cos de funcionaris que sembla que només val per escalfar cadires (o seients de moto) i perseguir vehicles mal estacionats, ja que quan se'ls necessita no es presenten i no se'ls sol veure ni patrullant a peu -que prou els convindria-, ni resolent el caos circulatori que ja fa tants mesos que patim.

ESPAI DE CREACIÓ

2010-05-17T23:02:00.000-07:00

Per un cop a la vida, les Boges farem autobombo de les nostres activitats per anunciar-ne una que, en temps de crisi, pot ser una solució. Com ja sap tothom qui llegeix aquest bloc (gràcies, amics i amigues!), a la nostra ciutat no hi ha cap espai que serveixi com a punt de trobada de creadors i artistes. Alhora, els emergents s'han de conformar a crear a la cuina o al menjador de casa, si no poden llogar o comprar-se "la cambra pròpia" per la qual advocava Virgínia Woolf. Nosaltres, en aquest moment, disposem del local que pot fer les funcions tant de cambra pròpia com de lloc de trobada/intercanvi: l'Antaviana Espai de Creació.
Es tracta de posar l'espai físic de l'Antaviana a disposició de tota persona que tingui un afany creatiu de qualsevol mena (pintors, ceramistes, dissenyadors gràfics, dissenyadors de moda, vestuari teatral, complements, etc.) a qui calgui un lloc per a desenvolupar-se com a creador i on poder dipositar les seves creacions i els estris que li calen per a l'activitat. Alhora, aquest servei ve acompanyat d'altres: els bàsics (aigua, electricitat, telèfon, internet) i els complementaris: sala d'exposició, showroom i la seguretat que en qualsevol moment es poden rebre visites d'interessats o es poden dur a terme classes i cursos.
Evidentment, l'espai i els serveis tenen un preu, que no serà mai el que es pagaria per un local propi, amb tot el que això comporta: fiances, comptadors, factures mensuals, possibles reparacions, assegurança, etc. Aquest preu s'estipularà en base als metres quadrats utilitzats i a la quantitat de temps que es calcula que se'n disposarà, de manera que en resulta una quota única i mòdica.
Els avantatges d'aquest tipus de relació són nombrosos: connexió amb altres creadors, amb l'intercanvi d'idees i de coneixements, tècniques i altres factors que això suposa; augment de la clientela potencial que es deriva de la interrelació; l'ampliació de les xarxes personals i la possibilitat d'accedir a mercats desconeguts; inversió en espai reduïda a la mínima expressió per allò exposat en el paràgraf anterior; showroom permanent, obert al públic; possibilitat de compartir bases de dades i molts d'altres avantatges, sense oblidar l'enriquiment personal i artístic.
Fins ara hem parlat només d'art i creació, però aquest concepte també és vàlid per a professionals de diverses disciplines que no es poden permetre llogar un local per al desenvolupament de la seva activitat: comercials, traductors, professors particulars i molts altres professionals amb una necessitat concreta d'espai i de temps.

Amb el temps, i amb les vostres idees, anirem creixent i millorant; vés a saber si d'aquí no naixerà una nova Bauhaus...

ELEFANTS, FLORS I XAFAMERDES

2010-05-15T08:41:00.000-07:00

El dia 1 de maig va tenir lloc la segona edició del festival de blues Elefants i Flors, organitzat per Toni Escoda. El festival es va iniciar amb la presentació del llibre de Manolo López Poy Camino a la libertad. Historia social del blues i va comptar amb l'actuació de les bandes The Suitcase Brothers i Big Yuyu & The Hot Nite Band

El festival va ser un èxit, tant per la quantitat de públic assistent com per la qualitat de les bandes, la qual cosa ens fa desitjar vivament -boges pel blues com també som- que l'Escoda, l'any vinent, hi torni i, si és possible, amb més dies. Per quin motiu ens en fem ressò? Sobretot perquè és un esdeveniment cultural de primer ordre, però també perquè la nostra estimada premsa, al seu moment, no ho va fer. És a dir, qui hi podia estar interessat i per una cosa o altra no hi va assistir, no compta amb resums, valoracions, crítiques. O ha de buscar per la premsa generalista, que sí que va informar-ne. Ara, l'actuació de Los del Río, que en aquella data encara no s'havia produït, és glossada amb bombo i plateret.

En bona mesura, deu ser per fets com aquest que els figuerencs i figuerenques patim de figueresa, com va anomenar l'admirat Vicenç Pagès al pregó d'inici de Fires, aquest mal que pot confondre's amb l'autoodi i que sembla endèmic de Figueres. Ara, d'aquí a convertir-nos a tots els que el sofrim en podrits i xafamerdes, entre altres bonics qualificatius que ens dedica Francesc Cruanyes a l'Empordà (que potser ell ho troba tot bé?), és desmesurat i, més que res, insultant. Les Boges, que hem convertit la figueresa -ben entesa- en la raó de ser d'aquest bloc, fem el que podem per millorar allò que ens sembla que no està bé. Una manera és exercint-ne la crítica i la denúncia: les coses, si no s'expliquen, no s'arriben a saber (com en el cas de l'Elefants i Flors). Una altra és compensar-ho amb l'esforç personal, no pas amb l'insult, que al cap i a la fi, tothom és lliure de votar o no, de ser esclau de la moda o d'anar del que sigui. I parlant del pregó, corre la brama que l'escriptor no ha cobrat res de l'Ajuntament de la vila que el va veure néixer en concepte de: redacció del pregó (idea, documentació, hores de confecció), desplaçament (no viu a la ciutat) i declamació in situ. Per si algú no se'n recorda, els dos actors de Polònia, ara fa dos anys, van cobrar la gens menyspreable quantitat de 12000€ per una pallassada infumable. I ens consta que el Consistori no va ni tenir el gest de convidar Pagès a sopar. Si no es per contraure figueresa amb butllofes i tot, ja ens ho explicareu.

SANT JORDI, ROSES I PAPER MAIXÉ

2010-05-04T22:57:00.000-07:00

Per sort o per desgràcia, si hi ha una força que la humanitat encara no ha reeixit a dominar és la natura. El savi Raimon ja ho diu: "al meu país, la pluja no sap ploure". I si no, guaiteu quin Sant Jordi vam tenir i quines Fires més passades per aigua, enguany. Ara, això ho sabem de sempre, que, a l'abril cada gota val per mil i al maig, cada dia un raig. Per això ens estranya que, el dia 23 d'abril, amb una previsió meteorològica adversa anunciada de feina una setmana, qui des de l'Ajuntament se'n cuida no es preocupés de fer els preparatius necessaris per muntar les parades de llibres i roses a la plaça de Catalunya, com es fa habitualment amb la Fira del Llibre Vell. Els funcionaris que comproven que tot està en ordre no sabien com disculpar-se; que si no hi cabria tothom, a la plaça de Catalunya, que si hi hauria gent que s'enfadaria amb el nou emplaçament, que si surt el sol després què passa. No hem trobat enlloc excuses pitjors. Disposant de dues places cobertes i cèntriques, no hi havia cap necessitat que la mercaderia delicada que és el llibre prengués el mal de què les Boges vam ser testimonis: cap a mig matí, l'aigua corria -no exagerem- Rambla avall (perquè la nostra plaça emblemàtica fa baixada) i xopava totes les capses de llibres -moltes, a totes les parades- que trobava al seu pas. A més, va ploure durant tot el matí, cosa que impossibilitava no només protegir l'objecte principal de la diada, sinó també la seva exposició damunt les taules de les parades. I per més conya, l'endemà mateix, amb un sol esclatant, uns operaris començaven a muntar l'envelat. Ai, Senyor!
I què no dir de la pluja i l'Embarraca't? Després de tants anys, no hauríem de començar a meditar una solució per a l'Embarraca't? Any rere any ens trobem amb músics que han d'actuar sota la pluja, actuacions que s'han de suspendre, públic potencial que es perd per no haver de patir les inclemències del temps, una plaça d'Europa més enfangada que un camp d'arròs, entitats juvenils a qui sovint se'ls fan malbé els equips per la tramuntana (perquè recordem que en aquest Empordà nostre, per Fires o hi plou o hi tramuntaneja a pleret, o ambdós elements es posen d'acord, com en aquests darrers dies) o per l'aigua que els cau al damunt...

NO ENS MEREIXEM LA PREMSA QUE TENIM

2010-04-27T22:44:00.000-07:00

La frase no és nostra, però les Boges la subscrivim completament. Si el lector/la lectora no hi està d'acord, que faci un repàs al tractament que la campanya per la consulta sobre la independència de Catalunya ha obtingut dels mitjans locals (tret, naturalment, de Tramuntana TV que s'ha anat fent ressò de tots els actes que han tingut lloc al llarg de la campanya, a més de fer un seguiment de tota la jornada electoral del 25 d'abril).
Anem als fets:
1. La plataforma Figueres Decideix, al llarg de dos mesos, ha estat organitzant actes informatius, públics, dels quals ambdós setmanaris locals rarament n'han informat a les agendes ni s'han dignat enviar-hi periodistes a fer la crònica, per la qual cosa una gran part de la població que els llegeix no se n'ha arribat a assabentar.

La lògica ens diu que la missió d'un setmanari local ha de ser informar del que passa a l'àmbit d'actuació del periòdic, la comarca en el nostre cas, al llarg de la setmana, i la funció de la secció Agenda, d'assabentar els lectors del que s'hi esdevindrà durant la setmana següent.

Les Boges, en cas de dubte, solem recórrer al diccionari. En aquest cas, com que dubtàvem del terme informar, hem anat al DIEC: posar (algú) al corrent d'alguna cosa; donar-ne notícia (a algú). Aquesta definició ens ha suscitat un dubte raonable sobre el mot notícia, que és descrit textualment com a Anunci d’alguna cosa esdevinguda de poc a qui no en té coneixement. I també com a Gènere del periodisme d'informació que consisteix en la relació estricta dels elements bàsics d'un esdeveniment actual. També, per extensió, com a treball d'aquest gènere. Tenim la sensació que alguns figuerencs que diuen que són periodistes fa temps que no es miren el diccionari.
2.-El tractament de la diada electoral és de pura pena. No ho pensem només com a Boges, sinó com a voluntàries que hi hem participat. Un dels dos setmanaris es permet fer l'editorial sobre la consulta del 25A10 i esmenta la consulta com "una de les que ha registrat una participació més baixa" Vostès perdonin, però havíem tingut mai una consulta ciutadana, abans? En virtut de què n'analitzen la participació, doncs? També esmenta que tot i comptar amb pocs recursos "segurament tampoc s'ha gestionat el procés de la millor manera possible." Senyor/senyora editorialista, se'n recorda, que rere l'organització de la consulta no hi ha institucions oficials amb una metodologia de treball consolidada per l'hàbit i un pressupost assignat, sinó ciutadans i ciutadanes sense cap experiència prèvia ni partida pressupostària? S'ha dignat demanar per la feina feta, barri per barri, durant un darrer mes frenètic? I ho rebla amb l'expressió "cal ser realistes i no autoenganyar-se en les valoracions". Que descansat/-ada s'ha quedat, oi? Això no és tot, però. Quan anem a l'article de la pàgina següent, el redactor comenta la valoració de les dades que feia un dels portaveus de la plataforma com que "es consolava". Senyor periodista, on va veure cares de decepció, de desengany, d'autoconsol? És que no va saber copsar l'eufòria que regnava tant a la seu de Figueres Decideix com a la festa que tenia lloc a la Rambla? No va restar-hi uns minuts per veure com els voluntaris ballaven a ritme d'ska, tot i que alguns no eren precisament jovencells? Vostè creu que això s'hauria esdevingut amb un sentiment de desconsol al pit? No ha pensat que només el fet de mobilitzar tots aquests voluntaris i votants ja és un èxit?
El cas de l'altre setmanari encara és pitjor. Els tres signants de l'article (tres!) només esmenten Figueres per parlar molt de passada del vot immigrant. Als observadors internacionals, només s'hi refereixen per dir que, a Borrassà "els ha agradat molt la nostra ratafia casolana". D'això se'n diu coherència informativa (en la línia habitual de les informacions de festes majors, amb llançament de pinyol d'oliva o altres llançaments més escatològics inclosos).
Per descomptat, els que vam anar a votar i els que vam participar a la campanya hauríem volgut obtenir resultats més concloents. Ara bé, els percentatges no es poden valorar en funció d'altres comicis. No hi ha paràmetres que permetin comparacions amb consultes anteriors (a la ciutadania no se li ha demanat mai opinió sobre cap obra faraònica de les que estem a punt d'encetar, per exemple, ni sobre cap altra cosa). És més, abans de dir si els municipis grans fan baixar els percentatges de participació, potser caldria analitzar que, en un municipi petit, tots els veïns es coneixen i la campanya es fa amb tres voluntaris i una botifarrada popular, mentre que a la nostra vila, dos-cents voluntaris i un bon nombre d'actes públics no van ser prou per arribar a tot arreu. I, tot i així, s'ha aconseguit desdramatitzar el fet de l'independentisme i portar-lo al carrer, a la conversa quotidiana; s'han sensibilitzat barris i sectors de població als quals mai ningú no s'havia apropat, s'ha treballat colze a colze amb immigrants i se'ls ha donat una veu que per llei els és negada. De tots aquests aspectes, els nostres estimats periodistes no se n'han fet ressò. Per tot plegat, cal anar amb compte amb la manera com es donen les notícies, perquè si el que han fet els setmanaris amb la consulta popular del 25 d'abril és informar, el que fem les Boges en aquest bloc és literatura russa del segle XIX.

SANT JORDI I EL PUNT DE LLIBRE

2010-04-17T09:38:00.000-07:00

Dilluns 12 d'abril. Les Boges rebem una trucada de l'Alcaldia. L'alcalde vol citar el sector llibreter de la vila per una activitat conjunta amb motiu de Sant Jordi. Misteri. Determinem assistir-hi, perquè per primer cop en sis anys, se'ns demana col·laboració -oh, esbalaïment!- de cara a una iniciativa cultural.

Dijous 15 d'abril. Les 19.00 en punt. Bona hora per a reunir un col·lectiu que tanca a les 20.00. Primera sorpresa: ens han congregat no només als llibreters, sinó també a floristes i botiguers en general. Ja que hi som, ens hi quedem. Segona sorpresa: la iniciativa ja està decidida i més que cultural és crematística. Introducció de l'alcalde: la proposta s'emmarca en un projecte ja iniciat de millora dels barris. Perquè no únicament hem d'embellir i millorar la Rambla, el centre. (Perdoni el senyor batlle, en quin barri diu que cau la Plaça de Catalunya? Al Bon Pastor? A Sant Josep?) Perquè d'això es tracta, de remodelar la Plaça de Catalunya (2 milions d'euros, euro amunt o avall) i de col·locar-hi un grup escultòric sobre Sant Jordi (90000 euros, euro amunt o avall). I les Boges encara ens estem demanant què coi hi fem al saló de plens de l'Ajuntament. Ens diu el nostre més alt servidor que ja hi ha pressupost i subvencions per a fer el grup escultòric -obra de Mercè Riba, també present a l'acte. Ara bé, inspirant-se en el procés de la façana de la Rambla i el monument a Monturiol, que es va portar a terme per subscripció popular, el consistori ens demana als ciutadans que ens fem nostra aquesta escultura (que s'ha de convertir en símbol de la nostra ciutat, com la Cullera de Dalí) tot aportant-hi un granet de sorra en forma de col·laboració econòmica; el nom de qui hi col·labori quedarà enregistrat en un lloc o altre de l'escultura. Que bonic, i que modern. Figueres ciutat de les idees. Se'ns esmenta una altra actuació escultòrica a realitzar ben aviat davant de l'escola Maria Àngels Anglada en honor de la poeta. Això sí que és barri: el del Rally Sud. Deu ser perquè no tinguem envegiques els d'allà a baix. Tercera sorpresa: la iniciativa per a la qual se'ns ha convidat és la primera actuació de recaptació de fons per al grup de Sant Jordi. A l'Ajuntament no se li acut res millor que posar en circulació un bonic punt de llibre amb el dibuix de la futura estàtua i un text, diguem-ne poema, que explica de què va tot plegat. Al preu de cinc euros per peça. La idea és que el distribuïm els comerciants de llibres i flors durant la diada del sant, especialment a les parades de la Rambla. És a dir, el dia de més feina de tot l'any, haurem de vigilar que, al bell mig del tsunami, el públic no ens arreplegui punts de llibre pensant-se que són de franc, com és habitual, i més tenint en compte que el mateix Ajuntament cada any en treu de gratuïts.

A les Boges ens sembla que el nostre batlle posa en mans de llibrers i rosaires una mica massa de responsabilitat. Si perdem el paquet d'una manera o altra, haurem perdut 500 euros, que aviat és dit. D'altra banda, si l'alcalde no es presta a donar-nos suport (en forma de presència física en actes que organitzem, per exemple) quan així li ho demanem, no veiem per quins set sous o per quins 90000 euros l'hem d'ajudar nosaltres, quan ja els impostos que paguem fan de subscripció popular.

No ens posicionem contra l'escultura, que segons vam poder veure és d'un gran valor estètic i artístic. Tanmateix, posades a manifestar-nos sobre el tema, apuntaríem algunes idees, com ara que aquests 2090000 euros d'obres faraòniques es podrien destinar a millorar els barris d'una manera efectiva (voreres, serveis, neteja, atenció a la gent gran) o encara millor, en temps difícils hauríem de solidaritzar-nos amb aquells que han perdut fins i tot el sostre (que n'hi ha molts i de molt desvalguts) i oferir-los un lloc d'estada mentre no trobin res més, que a Figueres, ciutat dels detalls, aquest detall encara no l'hem tingut.

DESCOBRIR MAHFUZ

2010-03-26T00:11:00.000-07:00

La darrera sessió del club de lectura de l'Antaviana, que va tenir lloc dimarts passat, va versar sobre Miramar, una obra del premi Nobel egipci NAGUIB MAHFUZ. Aquest escriptor, que el club retrobava després d'haver llegit, fa un parell d'anys, El carreró dels miracles, és un dels autors de culte de les Boges. La Boja lletrapresa va descobrir-lo d'una manera casual, que és com es fan els millors descobriments. Buscava unes dades sobre la ciutat d'El Caire en una guia de viatges i vet aquí que s'hi troba un itinerari turístic basat en la vida i l'obra d'un escriptor -per a ella completament desconegut- anomenat Naguib Mahfuz. Seguint el fil de la guia, fa una llista amb les obres que el llibret esmenta i se'n va cap a la biblioteca. Torna a casa prou carregada: El carreró dels miracles, Entre dos palacios, Miramar, La taberna del gato negro. Comença per El carreró... i no el pot deixar. Fins llavors, d'Egipte només en sabia històries de faraons i de reines faraó i, de sobte, s'enfrontava amb un país real, amb personatges de carn i os, que intentaven escapar-se, cadascun a la seva manera, de la misèria on es trobaven immergits; aprenia noms nous en una llengua rica (malauradament, traduïda); caminava pels carrers d'El Caire : el carrer de Sanadiqija, la plaça de la reina Farida, el carrer Azhar. A partir d'El carreró..., cada nou llibre de Mahfuz que llegia era un goig, però ja no una sorpresa, perquè havia après que Mahfuz mai no la decebria.
Naguib Mahfuz va néixer a El Caire el 1911. Fill d'un funcionari, va estudiar filosofia i es va iniciar en l'escriptura produint articles per a revistes. Admirador dels grans autors europeus, va traduir a l'àrab obres de la literatura anglesa . Les seves primeres obres literàries, a banda d'una sèrie de contes, van ser tres novel·les ambientades en l'època faraònica. Aviat va abandonar el seu projecte d'escriure'n una sèrie de quaranta (que havien de glorificar el passat del seu país) per dedicar-se a explicar amb tot detall com eren els seus coetanis. I no hi ha cap dubte que ho va aconseguir, al llarg de prop de cinquanta llibres. Aquí és on rau la primera sorpresa que es va endur la Boja: l'habilitat de Mahfuz en crear i descriure personatges és tan gran que, si salvem les distàncies temporals i geogràfiques, els tipus i les actituds que tan minuciosament retrata els podem reconèixer fàcilment: la religió com a base de tot ordre, la militància nacionalista, la bel·ligerància política dels àmbits estudiantils, la prostitució com a sortida per a tantes joves, la relaxació moral de les classes benestants, la misèria arreu, la picaresca dels més desvalguts, la corrupció del funcionariat i la policia, la manca de futur per als joves. Avui en dia, quan -tot i la crisi- som més rics i més cultes, algunes d'aquestes actituds ja han passat a la nostra història (d'altres encara perviuen, per bé o per mal), però no fa tant de temps que eren plenament vigents.
Mahfuz va morir el 2006. El 1996 havia sobreviscut a l'atemptat d'un grup radical islàmic que l'havia proclamat heretge per la seva orientació al diàleg entre les diferents cultures. A conseqüència d'aquell atac, va perdre la vista, l'oïda i part de la seva mobilitat, tot i que això no li va impedir de dur una vida relativament activa. Va continuar publicant articles i escrivint relats molt breus fins al final.
Cal descobrir i redescobrir Mahfuz. La seva literatura, a voltes tendríssima, a voltes cruelment descarnada, ens proporciona un indescriptible plaer estètic, però també lliçons que no hauríem d'oblidar mai. Llegir Mahfuz és llegir la vida.

FIGUERES DECIDEIX

2010-03-17T23:34:00.000-07:00

Aquest vespre tindrà lloc una interessant taula rodona entre els representants dels partits polítics de la nostra ciutat i el públic que hi assisteixi, a propòsit de la consulta sobre la independència política de Catalunya que se celebrarà el 25 d'abril d'enguany.
Organitzada per la plataforma Figueres decideix, aquesta taula rodona és un dels molts actes que s'estan programant per tal de concienciar la ciutadania de la importància de participar en l'acte cívic de la consulta. En aquest cas, els polítics explicaran quines són les posicions que adopten els seus partits enfront de la consulta, però el públic els podrà demanar tot allò que l'inquieta al voltant de la independència.
Hi participaran els següents polítics: Agustí Ayats (CIU), Diego Borrego (PP), Francesc Canet (ERC), Joan Font (CUP), Norbert Font (Reagrupament), Pere Casellas (PSC) i Xavi Monfort (IC-V). L'acte tindrà lloc al gimnàs del CEIP Josep Pallach (entrada pel carrer dels Fossos), i serà moderat pel periodista Josep Puigvert.
Ja que hi som, aprofitarem per parlar una mica de Figueres decideix. Es tracta d'una plataforma cívica nascuda amb l'única finalitat d'organitzar la consulta sobre la independència, tot i que amb l'ànim de promoure-la en tots els àmbits de la nostra societat. Aquesta plataforma la constitueix gent d'edat molt diversa -de setze anys en endavant- i de totes les extraccions socials imaginables: professionals liberals, empresaris, estudiants, jubilats, membres de diverses ONG, militants de partits polítics... El funcionament és relativament simple: els i les memebres de la plataforma s'organitzen per comissions i es distribueixen les tasques (logística, voluntariat, esdeveniments, administració, comunicació, etc). Les decisions es prenen consensuadament en assemblea.
El repte més important que s'ha marcat Figueres decideix -a banda de fer que la consulta sigui possible a la nostra ciutat- és aconseguir un alt índex de participació el 25 d'abril, i això passa per aplegar el màxim de vots dels nous catalans de tots els orígens, dels joves menors de divuit anys i dels partidaris del no a la independència. Sense cap dubte, es tracta d'un desafiament engrescador, però també difícil de portar a la pràctica si no es compta amb un nombre alt de voluntaris i voluntàries. En aquests moments, a Figueres decideix calen voluntaris i voluntàries. Per a muntar meses de vot anticipat, cal gent; si es vol arribar als barris, calen persones que facin xerrades i que exerceixin com a enllaç amb cada barri; si cal encartellar, hi ha d'haver més d'un equip que se'n cuidi i si es vol fer arribar informació a cada bústia, cal dividir la ciutat en sectors i adjudicar cada sector a colles que facin el repartiment. Cal tenir en compte que aquestes només són unes quantes de les tasques que s'han de portar a terme d'aquí fins al final de la campanya.
Fer-se voluntari/voluntària de Figueres decideix és la cosa més fàcil del món. Només cal omplir una butlleta amb les dades personals; es pot fer en persona al local de campanya, a la Rambla n. 22, o bé a través de la web www.figueresdecideix.cat. La plataforma no demana ni requereix una implicació total, i cedir una part del nostre temps a una causa col·lectiva omple l'esperit, amplia els horitzons personals i ens fa millors com a individus socials.
Feu-vos voluntaris/voluntàries de Figueres decideix i no us oblideu de passar una estona d'aquest vespre amb els nostres polítics al gimnàs del CEIP Josep Pallach.

NOTÍCIA BOMBA!

2010-03-11T08:29:00.000-08:00

Per a l'entrada d'avui, les Boges ens hem permès de manllevar la traducció del títol d'una novel·la d'Evelyn Waugh (Scoop en l'original). Consti que no ens referirem a la neu.

En aquesta novel·la, publicada el 1938, Waugh s'acarnissa amb el món del periodisme, que va conèixer bé, ja que ell mateix en va formar part durant un temps, per tal com va treballar com a enviat especial del diari Daily Mail a Etiòpia durant la guerra (anys 30).

De vegades, en llegir la premsa local no ens podem estar de recordar aquesta novel·la, tenint en compte les notícies que s'hi publiquen. Cap al final del llibre primer dels tres que conformen la novel·la, un dels personatges diu al protagonista, que s'acaba d'estrenar com a periodista i corresponsal de guerra: "Una notícia es allò que interessa a un paio a qui gairebé res no importa. (...) A nosaltres ens paguen per donar notícies." (Hem de demanar disculpes per la traducció, que hem obtingut del castellà i no pas de l'anglès, com seria de desitjar. Esperem que no s'hagi produït cap lost in translation. )

Decidir els continguts d'un setmanari de caire comarcal no ha de ser fàcil. En les ocasions que hem tingut de parlar amb redactors i redactores dels dos setmanaris, tots s'han mostrat molt receptius a acceptar continguts que els arribin per via extraperiodística. "De vegades ens sobren temes, de vegades ens falten notícies" vindria a ser el comentari que ens han fet més d'un cop. No carregarem contra la línia editorial, perquè cadascú té les seves fílies, fòbies i servituds. El tractament dels temes polítics, municipals i socials, sigui des d'una òptica, sigui des de l'altra, es fa. Ara bé, una altra cosa és el criteri amb què es tracten els temes culturals, entesos en sentit ampli: els articles d'opinió, els personatges d'interès, els apunts de societat, l'agenda setmanal, la guia d'exposicions artístiques, etc. Per donar només uns quants exemples, posem foto i ressenya d'una trobada d'exestudiants de primària de l'any 50 i ni esmentem una conferència interessantíssima pronunciada per personatges d'anomenada. Fem el gran reportatge sobre la fira de la mongeta, el brunyol, el calçot o l'oli d'oliva i en destaquem, amb grans titulars, qui ha menjat més mongetes o calçots, qui ha fet el pet més sorollós o qui ha llançat el pinyol d'oliva més lluny, però ens oblidem d'una exposició artística de qualitat. Consignem totes les exposicions que tenen lloc en carnisseries, barberies, cafès i creperies; tanmateix fem cas omís d'alguns llocs naturals on és més propi de portar l'art. Dels articles d'opinió, què us en diríem: alguns desperten gran interès, d'altres ni expressen opinió ni tan sols s'expressen. Voleu dir que mereixen atenció general les trobades dels enyorats de Figueres, quan s'hi planten abans de tenir temps de dir vuit càrrecs de confiança? L'entrevista al personatge: sovint omple planes de preguntes forçades i respostes tòpiques i banals que interessen, amb sort, la família i els veïns. És bonic de veure els nens a la falda dels Reis d'Orient, o els grups escolars a final de curs ( i deu ser bonic a la caixa dels setmanaris), però potser no cal que la cavalcada sigui titular de portada, que ja ho sabem de cada any. Ens agrada constatar que s'ha premiat alumnes dels nostres instituts per un projecte, sempre i quan se'ns digui qui són. Som defensores de la premsa local: ningú no ens assabentarà millor del que passa a casa nostra. Ara, seria bo de ser més crítics, des de dins i des de fora, i vigilar quines notícies bomba publiquem. Sense oblidar-nos de la sintaxi i de l'ortografia, tan menystingudes, pobretes, també a la premsa local.

EL 8 DE MARÇ

2010-03-04T01:43:00.000-08:00

El 8 de març de 1917, les dones russes van sortir al carrer a manifestar-se en protesta per la manca d'aliments. Com ja deu saber tothom, no era pas el primer cop que dones obreres protagonitzaven actes en defensa dels seus drets. Els fets més coneguts van tenir lloc als Estats Units i són la vaga de treballadores del tèxtil el 1857 i els incendis de les fàbriques Cotton i Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911, en què van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals. Durant els primers anys del segle XX, les dones també van exigir el dret al vot i van tenir lloc diverses commemoracions que, finalment, desembocaren en la celebració del Dia de la Dona Treballadora, fixat en aquesta data, per les Nacions Unides, el 1977.

Avui en dia sembla que aquesta reivindicació ja no és necessària. Fa molts anys que les dones votem, que tenim accés a estudis i a professions tradicionalment masculins, que decidim el nostre futur; tenim i se'ns reconeix capacitat legal per a posseir, comprar i vendre propietats, constituir famílies, muntar negocis. Som presidentes de govern o ministres o alcaldesses. Tanmateix, pensar que som al Paradís és somiar, encara; al Primer Món, serà així mentre la correcció política exigeixi complir quotes (per què dimonis, en un govern, a la cúpula d'un partit, hi ha d'haver incompetents d'ambdós sexes al cinquanta per cent?), mentre la violència de gènere ompli els noticiaris, mentre hi hagi dones que es vegin obligades a una doble jornada laboral de la qual només una els sigui retribuïda, mentre hi hagi esclaves explotades pel crim organitzat, per esmentar només unes quantes de les xacres que encara arrosseguem, algunes, també és cert, més greus que altres. I ja no parlem del Tercer Món, on els drets humans són ben bé paper mullat, no només per a les dones.

A Figueres no sabem ben bé com es commemorarà aquesta diada perquè, entre altres raons, la web de cultura està paralitzada i no en diu res (bé, ni d'aquesta diada ni de cap altre tema). Ara bé, les Boges ens hem sumat a dues iniciatives commemoratives i reivindicatives i les detallarem a continuació.

La primera tindrà lloc aquest dissabte 6 de març a les 18.00. Antaviana Sala d'exposicions acull un acte organitzat per les Joventuts d'Esquerra Republicana que porta per títol SITUACIÓ LABORAL DE LES CATALANES. Les conferenciants seran Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia, especialista en temes de desigualtat social, gènere, discriminació i classes socials i col·laboradora del diari La Vanguardia, i també Sara Bailac, politòloga, poeta (té un poemari anomenat INVENTARI D'AFECTES PERDUTS, publicat per l'editorial Meteora) i secretària nacional de la dona de les JERC.

La segona és una reflexió sobre el món de la dona en forma d'exposició anomenada EMPORDONESES, a proposta de Maria Pilar Farrés i que s'inaugurarà dilluns dia 8 de març a les 19.00 al casal del Bon Pastor. S'hi recolliran obres de totes les disciplines de més de 80 empordaneses que es podran veure en diversos espais i comerços de la nostra ciutat.

Animem tothom, homes i dones, a visitar ambdós actes. Segur que hi aprendrem moltes coses.

FIGUERES VOL DECIDIR

2010-02-26T09:22:00.000-08:00

Ahir al vespre, les Boges vam tenir la sort de ser i participar a l'acte de presentació de les consultes a favor de la independència de Catalunya, organitzat per Figueres decideix. Diem que va ser una sort, perquè vàrem tenir l'oportunitat i la satisfacció de veure que la nostra ciutat es mou quan el motiu s'ho val. Ens retractem completament de l'afirmació que fèiem fa uns dies referent a què els figuerencs no som arrauxats. Perquè la gent de Figueres decideix és arrauxada però amb la proporció justa que, combinada amb el seny tradicional, permet disposar un acte com el d'ahir. La presentació, a càrrec de Josep Puigvert, va ser amena i precisa. Els ponents, de gran nivell intel·lectual i humà, van fer intervencions mesurades però que argumentaven i fonamentaven el dret dels catalans a decidir com volem ser governats i a expressar aquest dret amb total llibertat. Finalment, el gran Carles Coll va cloure l'acte amb una selecció de cançons de Lluís Llach interpretades al piano i l'himne Els Segadors, cantat per tots els assistents. L'auditori del Cercle Sport es va quedar molt petit per als més de dos-cents assistents a la presentació, fet que evidencia fins a quin punt la nostra ciutat està mancada d'infraestructures adequades per allotjar esdeveniments d'aquesta importància. Després, la sala de jocs del mateix Cercle Sport va acollir un generós pica-pica per gentilesa de diverses empreses de restauració de Figueres. Els voluntaris de Figueres decideix no donaven l'abast a obrir ampolles de cava, servir-ne, aprovisionar la taula central de brunyols i altres menges exquisides, recollir adhesions i escoltar felicitacions.

L'acte d'anit passada era el punt de partida d'un moviment que veiem com es referma dia a dia i pren embranzida. D'aquí al vint-i-cinc d'abril, a Figueres decideix s'haurà de treballar molt: faltaran mans per a tanta feina, i tota col·laboració, sigui econòmica, personal, amb material de tota mena o amb idees, serà benvinguda. Hem de fer que la consulta del 25A10 sigui un èxit: que hi participi tothom, encara que sigui per expressar-se contra la independència. Hem d'aconseguir engrescar aquest jovent que, tot i ser menor d'edat, tindrà la primera oportunitat de pronunciar-se sobre un tema d'importància capital per a la societat en què viuen. Cal que la part de població que va viure de ple el règim dictatorial pugui gaudir d'aquest dret sense por i amb emoció. Cal que els que han vingut de fora, sigui del nord o bé del sud entenguin que, almenys aquest cop, també poden i han de dir-hi la seva. I tot dependrà de l'empenta que Figueres decideix i les decideix de la resta de Catalunya aconsegueixin comunicar.

El vespre d'ahir vam veure una Figueres plural, rica i que vol decidir. Amb alegria, com així ha de ser, i amb civisme. Per molts anys!

INDEPENDÈNCIA!

2010-02-23T10:31:00.000-08:00

Com ja deu saber tothom, el proper 25 d'abril tindrà lloc la consulta sobre la indepèndencia a la nostra ciutat. L'acte de presentació de la campanya i de l'organització que l'emprèn, Figueres decideix, s'esdevindrà aquest dijous 25 de febrer a les 20.15 a l'auditori del Cercle Sport (carrer Monturiol, entrada pel costat del Lizarran). Intervindran en aquest acte diversos personatges ben coneguts, com el periodista Josep Puigvert, l'exalcalde Eduard Puig Vayreda, l'exconseller de la Generalitat Narcís Oliveras, el biòleg Lluís Benejam, la mediambintalista Marta Ball-llosera, l'historiador Enric Pujol i el pintor Daniel Lleixà. També tindrem el goig de comptar amb l'actuació del gran i arrauxat Carles Coll, director de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà. Al final de l'acte se serviran begudes i canapès per gentilesa de diverses empreses col·laboradores amb Figueres Decideix. L'autor del cartell és el jove Pau Bahí i el simpàtic alhora que encertat dibuix que l'il·lustra és de Joan Antoni Poch "JAP".

Figueres decideix és una organització de ciutadans, de totes les edats, preocupats pel nostre país, que no busca notorietat i tampoc no té cap afany de lucre. Simplement, treballen per aquesta idea i hi dediquen totes les hores que cal, que no són poques. Se'ls pot trobar a l'oficina de la Rambla n. 22; reconeixereu el local perquè els aparadors estan pintats en verd i vermell, decorats amb auques de fets històrics de Catalunya i també amb senyeres.

Es necessiten voluntaris: gent que pugui assumir algunes tasques o que pugui cedir una petita part del seu temps de lleure. Si no, també s'accepten col·laboracions econòmiques que revertiran en els esdeveniments que s'aniran organitzant al llarg de la campanya.

Qui hi estigui interessat, pot adreçar-se al telèfon 972502739, al mail info@figueresdecideix.cat o consultar la web www.figueresdecideix.cat.

És important que, tothom que estigui interessat a tirar Catalunya endavant, assisteixi a aquest acte. El que s'hi explicarà és important per a nosaltres, com a figuerencs i com a catalans. Nosaltres, les Boges, no hi faltarem

MORTS SOTA LES CATIFES

2010-02-16T09:13:00.000-08:00

Quin enrenou a l'Ajuntament, amb tot aquesta història de les factures no consignades de la regidoria de cultura. Les Boges ens atabalem amb tot aquest devessall d'informació als blocs i als mitjans, fins al punt que ja no sabem qui té raó i qui no en té. Ens inclinem a pensar que tothom té la seva part de raó, però també que qui ha estat cessat -el regidor Ciro Llueca- no és tan culpable i qui l'ha cessat -l'alcalde Vila- no és tan innocent. La columna d'ahir de Francesc Cruanyes a L'Empordà contribueix, pensem, a situar les coses al seu lloc i a veure-les amb una mica més de fredor.

Com diu Cruanyes, estimar-se, no s'estimaven. L'alcalde Vila ja feia estona que volia trencar amb la parella de govern. Ho va provar amb la reducció de sous i no va colar; llavors va tirar pel dret destituïnt el regidor amb l'excusa de les factures. Vaja, així és com nosaltres ho veiem. Segons el que justifica Llueca al seu bloc, no es tracta de 250.000 euros, tal com defensa l'alcalde, sinó 168.000 i escaig. A nosaltres, gent de la banda treballadora i autònoma, la quantitat ens continua semblant una animalada. Ara bé, de factures no consignades se n'originen, segur, a totes les regidories. Ja ens agradaria saber el volum de factures no consignades que deu tenir la regidoria d'habitatge, educació, joventut i participació ciutadana (és una sola regidoria, compte!), posats a demanar, i tenint en compte tots els escàndols que s'han derivat d'aquesta regidoria, especialment el darrer any.

No podem dir que estem d'acord amb totes les actuacions de la regidoria de cultura. Sense anar més lluny, la gestió de la CCC, que ha resultat cara, precipitada i poc efectiva. Ara bé, no es pot negar que Ciro Llueca ha treballat, durant els tres anys que ha estat al front de la regidoria. Que l'ha posada al dia. Que s'ha trobat amb tota mena de pals a les rodes, com ara no disposar de tècnic durant set mesos per decisió del màxim gestor de la ciutat. Ciro ha donat la cara abans i l'està donant ara tot defensant la seva honestedat, quan d'altres probablement s'haurien amagat sota les pedres (o sota les catifes). És injust, doncs, que l'alcalde agafi el regidor de cap d'esquila. Nosaltres no ens el creiem i ja no ens en podrem refiar. Ens el creuríem si espolsés les estores municipals i tragués els morts -molts- que hi deu haver a sota. I de passada, ens hauria d'explicar -a la ciutadania- per què punyetes la ciutat s'ha de gastar 375.000 euros en càrrecs de confiança designats a dit i no pas per les urnes, en bé de la claredat i la transparència de què tant s'omple la boca.

EL POLLASTRE DE RUBIK

2010-02-10T03:53:00.000-08:00

El 1974, un professor d'arquitectura hongarès, Erno Rubik, va inventar un trencaclosques. La joguina era un cub amb una cara de cada color (blanc, blau, vermell, groc, verd i taronja). El cub, però, estava format per cubs més petits, els quals també tenien una cara de cadascun dels colors esmentats. Resoldre el trencaclosques volia dir que cada cara dels cubs petits havia de mostrar el mateix color, de manera que el cub gros mostrés un únic color per cara i no pas colors barrejats. Aquest cub, que finalment es va batejar amb el nom del seu inventor, és un dels jocs més venuts de la història, sinó el més venut. Les Boges, pobriques, mai no n'hem pogut resoldre cap -val a dir que, aquest tipus de jocs, ens provoquen taquicàrdies i pèrdues sobtades de paciència-, però admirem aquells que tenen l'habilitat de compondre el cub en un tres i no res, que no són la majoria de la Humanitat.

Tot això ve a tomb d'un anunci que hem vist no fa gaire per televisió. Un pollastre preciós s'enfila dalt d'un cub de Rubik i el completa abans de tenir temps de dir càrrec-de-confiança. En aquestes, un personatge humanoide disfressat de rei Pepet -emblema d'una coneguda cadena de menjar ràpid, de la qual no direm el nom- agafa el pollastre amb traïdoria i se l'enduu. La veu en off recita un eslògan com ara: elaborem els nostres entrepans només amb els millors pollastres. Se'ns posa la "gallina de pell" i ens jurem que mai dels mais no posarem els peus en un local on gosen convertir una meravella de la natura en un entrepà de m...
Pot semblar que l'entrada d'avui és frívola, tal com va el món darrerament i tal com funciona la política a la nostra ciutat i al nostre país. Potser ho és, però un concepte tan ampli com la cultura engloba qüestions com ara el pensament i el respecte envers els altres, encara que es tracti d'animals. Les Boges també mengem carn i, si entréssim en un escorxador, segurament ens tornaríem vegetarianes de cop. Ara bé, ens cau la cara de vergonya quan el nostre mateix gènere fa escarni de la bèstia que porta al degollador. No n'hi ha prou, de condemnar els animals a una vida curta, miserable i indigna? D'alimentar-los amb pinsos fabricats per a engreixar-los en el mínim temps possible, de farcir-los d'hormones de creixement per a vendre'ls ben aviat i de medicaments per tal que no emmalalteixin? De no deixar-los el mínim espai vital perquè puguin córrer o tan sols caminar?
Hi deu haver qui trobi l'anunci d'aquesta cadena simpàtic i ocurrent. Això és perquè no s'ha aturat a pensar que admetre la intel·ligència en un animal és apropar-lo a la condició humana. Penseu-ho mentre us mireu l'anunci. Veureu com fa mal.

VUIT DONES (COMPTANT-HI LA DIRECTORA) I LA CIUTAT DE LES MERAVELLES

2010-02-02T03:33:00.000-08:00

Fa pocs dies, Diòptria programava el documental anomenat Set històries i una ciutat, de la directora Verònica Font. Les set històries, que si ens ho mirem bé, en realitat en són cinc, les expliquen set dones encantades de la vida a la ciutat de Figueres. Les Boges vam anar a veure aquesta producció el 15 d'octubre, quan es va estrenar al Teatre Jardí. Què en podem dir? Que la pel·li és com el cartell que l'anuncia: fons de color magenta i set figures que transmeten tope bon rotllo. Això, i la ciutat de Figueres, bellament retratada -gran treball de la direcció de fotografia!-, com a marc incomparable per a la quotidianitat de les protagonistes.
La presentació al Jardí va anar a càrrec de la companyia de teatre La Funcional. Els seus membres, amb to solemnial, ens van anunciar una producció que parlaria de les temàtiques que afecten les dones a la nostra ciutat. La violència de gènere rebria un tractament especial, ja que no s'havien volgut presentar testimonis directes.
Sota aquestes premisses, se'ns presentava la Maite, propietària d'una perruqueria a la Marca de l'Ham. El seu gran problema és la impossibilitat per tractar els cabells de les clientes d'origen forà amb els productes d'aquí. No pas el fet de ser autònoma i no poder-se posar malata, les dificultats per arribar a final de mes, el descens en la facturació per la crisi i altres factors que afecten les petites empresàries (i els petits empresaris també, no us penseu). Coneixíem també la Dolors, jubilada i àvia moderna; allò que la fa feliç és poder jugar al billar cada dia i entretenir-se amb l'ordinador quan la visiten les nétes. Activitats tan nobles i respectables com el punt de creu i el macramé. Cap problema: ni la pensió, ni la salut, ni tan sols l'aparcament. I nosaltres que ens n'alegrem. La Jana, nascuda a Gàmbia, ens parlaria de racisme -vam pensar les Boges-. Doncs no. Ella ha pogut estudiar i formar-se en el que ha cregut millor i no ha passat cap calvari abans de trobar feina. Pel que fa a la Doris, la jardinera feliç, treballa per a l'Associació Altem en el manteniment dels parcs i jardins -per cert, que durant els setanta-cinc minuts de projecció, vàrem veure-hi créixer l'herba- de la nostra vila. Viu en un pis tutelat amb el seu xicot i uns quants companys més i, per fi un desig no satisfet, la seva il·lusió es poder parar un pis amb el xicot per a ells sols. La Lurdes, la Gemma i la Mireia, les tres components de De Calaix, ens alliçonaven sobre el dolç estadi de la maternitat i de com elles havien adaptat sense cap entrebanc el seu ritme de treball a la nova situació. Felices elles; les Boges, en el nostre moment, vam haver de triar entre feina o maternitat i tantes altres dones han d'aturar temporalment la seva activitat professional o s'han de deixar el sou en sistemes alternatius de cura dels bebès. La violència de gènere, finalment, era tractada pel col·lectiu Brefig; figurava que l'Ajuntament els contractava per a fer un rap sobre aquest tema tan punyent. Desconeixem si aquest col·lectiu integra noies, però a les escenes d'aquest grup no n'apareix cap, de manera que aquí, la Verònica Font , narrativament, trenca l'esquema: ni presenta protagonista ni és dona . Posats a demanar, podien haver compost el rap en català -els joves són figuerencs i tota la cinta es desenvolupa en la nostra llengua- o, ja que el fons musical era en gran part protagonitzat per les De Calaix, elles mateixes podrien haver-se encarregat de fer unes corrandes sobre el tema.

Nosaltres tenim la percepció, potser errònia, que un documental té per objecte donar testimoni d'una situació. Generalment, es tendeix al realisme i es busquen persones que puguin fer aportacions interessants, enriquidores i creïbles. Sota aquesta perspectiva, Set històries i una ciutat és una pel·lícula de ciència-ficció. Ni les empresàries ni les jubilades ni les immigrants ni les jardineres ni les dones que es plantegen tenir fills tenen totes tanta sort com les que apareixen retratades al film.

Tanmateix, no ens ha d'estranyar el caire beatífic i optimista del documental. Al capdavall, a la web de Cultura s'hi expressa ben clarament que es tracta d'una producció municipal. Nosaltres diríem que, més concretament, de l'àrea de Promoció. Després de veure'l, se'ns acut que aquest bonic lema escampat per tota la ciutat, "Figueres, la ciutat dels detalls", s'hauria de substituir per "Figueres, la ciutat de les meravelles".

DESPERTA!

2010-01-28T03:03:00.000-08:00

Fa uns dies, al·ludíem al tòpic del figuerenc -empordanès en general- arrauxat. Dèiem que ens agradaria conèixer-ne un de viu. Doncs avui parlarem de figuerencs arrauxats.

Es tracta d'una colla de gent que pertany a l'única organització política juvenil activa a Figueres, les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana). Aquests joves tenen entre setze i vint-i-set anys i estan perfectament organitzats, dins de les seves possibilitats, edats i ocupacions.
Per a les Boges, és justificat de parlar-ne, ja que dissabte 23 de gener van presentar una revista anomenada DESPERTA.

Aquesta revista consta de 6 pàgines -pot no semblar gaire, però qui hagi escrit alguna vegada ni que sigui en un bloc sabrà el que són 6 pàgines- en paper cuixé, on els joves dels quals parlem exposen el que hauria de preocupar tot jove figuerenc, independentment de la seva ideologia. Això és: el futur que els espera, les possibilitats de trobar feina, la dificultat de tirar endavant els estudis i, més específicament, la manca de llocs per a relacionar-se, la poca o nul·la incidència del Pla Local de Joventut -que, de fet, es diu Consell Municipal de la Joventut-, les dificultats amb què es troben a l'hora d'organitzar qualsevol mena d'activitats, etc. Us recomanem l'article de Dídac Franco, Figueres, una ciutat d'esquena al jovent; no us el perdeu, sobretot, la part final, els NO i els CAP: per a sucar-hi pa.
També opinen sobre la capitalitat cultural (no només les Boges hi trobem pèls) i les consultes sobre la independència, fan entrevistes a personatges, recullen opinions de joves no vinculats amb la seva organització, proposen passatemps, fan recomanacions de caire cultural i afegeixen una tira còmica.
No podem fer més que felicitar-los: el portaveu té dinou anys; de la portada, maquetació i tira còmica se n'ha cuidat un noi de només divuit anys. La resta d'articles i seccions no sabem qui els ha confeccionats, perquè s'han oblidat de signar-los. Tanmateix, sabem que la documentació és un treball conjunt i que el consell de redacció l'integren tots els membres de l'organització.
Els admirem, perquè són valents: no només per defensar públicament les seves conviccions i els seus interessos, sinó perquè s'han proposat que aquesta publicació no sigui única i n'han previst una continuïtat bi- o trimestral (això encara s'ha de decidir). És a dir, que la feina no els espanta; si no us ho creieu, només cal repassar la llista dels CAP d'en Dídac, que són les activitats habituals que preveuen al llarg de l'any -i que, sovint, la benvolguda regidoria de Joventut els impedeix de fer. Sense comptar les tasques burocràtiques: confecció i presentació de documents davant els diversos departaments de les administracions públiques, gestió de la comptabilitat, neteja i endreça del local... De feina en fan, i molta. Ah, però són joves: surten de nits, van a concerts, veuen partits del Barça, formen part de grups de rock i, a més, estudien o treballen o ambdues coses. No són marcians. Són figuerencs amb empenta. Són el nostre futur.
Una petita crítica al nou mitjà de comunicació: falta que algú s'ocupi de la correcció lingüística. Això se subsanarà, sens dubte, al número 2.
Si algun/a lector/a d'aquest bloc manifesta interès envers aquesta revista (esperem que en siguin molts i moltes), la pot trobar a qualsevol institut de secundària de la nostra vila, al local de Figueres Decideix (Rambla 22) o bé la pot demanar al mail d'aquest bloc o a figueres@jerc.cat.

EN MOSSAN, UN NOI EXCEL·LENT

2010-01-25T22:24:00.000-08:00

Avui volíem parlar de joventut excel·lent de la nostra ciutat, però l'actualitat ens porta a parlar d'una joventut que n'és i d'altra que no solament no n'és, sinó que, a més, provoca rebuig. Fa uns dies, uns caps rapats van atonyinar un nano fins a deixar-lo en coma. Ens comuniquen que la víctima del brutal atac ha aconseguit superar la gravetat i ara es refà de les seves ferides. Es diu Mossan, i el seu únic crim per merèixer un càstig tan greu va ser tenir la pell més fosca que aquells que el van atacar.
Ens agradaria saber què passa dins del cap d'un energumen d'aquests que expliqui un fet tan terrible com el que ara ens ocupa. Com poden justificar, dins dels seus cervells escarransits, el fet de privar de la seva vida -o almenys d'intentar-ho- un altre ésser humà que no els ha fet res. No podem imaginar-nos què impel·leix un individu a deixar-se posseir per la violencia per emprar-la contra un consemblant. Costa de creure que, avui en dia, encara hi hagi individus que donin suport a les tesis nazis i cometin actes com aquest en nom de què? De la puresa de la raça? Del dret a ocupar una parcel·la del nostre "paradís"? Qui són ells per a decidir qui té dret a viure, qui ha de morir? No són ningú. Només uns covards que fugen cames ajudeu-me, un cop s'han explaiat. Això fa de cagats, de mitjamerdes, de covards, com és d'una vilesa extrema acorralar un noi sol entre una colla i pegar-lo fins a deixar-lo quasi mort. Doneu la cara, cabrons! Deixeu-nos veure qui sou, que us puguem assenyalar pel carrer i repudiar-vos, perquè no sou dels nostres i no us hi volem, entre nosaltres.
Sigui com sigui, en Mossan, per qui hem patit força, s'està recuperant. D'origen pakistanès, és o ha estat alumne del CEIP Ramon Muntaner i amic i company dels nostres fills. En Mossan, aquell vespre fatídic havia sortit a vendre roses, com feia sovint per ajudar la família a tirar endavant. Un bon noi, doncs. I ferm. Un dels nostres. Per això no ens quedarem quiets. Canalitzarem la nostra ràbia per aquesta agressió xenòfoba tot formant una plataforma o altre tipus d'organització per donar suport a aquest jove i la seva família, perquè els violents sàpiguen que no els tornarem a permetre un acte d'aquesta mena. Apunteu-vos-hi.

LA INÉS VOLIA UN DICCIONARI...(III) O PER QUÈ EL DICCIONARI BIOGRÀFIC NO ÉS UNA OBRA LITERÀRIA

2010-01-13T10:27:00.002-08:00

Un altre aspecte que es defensa al pròleg del Diccionari biogràfic és que es tracta d'una mena d'obra literària inscrita dins del gènere de la biografia. "La manera de situar els personatges en el temps, l'ordenació de les notícies de cadascun dels biografiats, o l'exposició de fets i les referències addicionals", ens diu el doctor de Puig, "és una qüestió d'estil, de narrativa, de mots, de literatura, al capdavall". Si és una qüestió d'estil, les boges no podem estar d'acord que el DBAE sigui una obra literària.

L'estil d'un autor el defineixen els recursos que usa en la producció dels textos. Aquests recursos vénen determinats pel lèxic, les estructures sintàctiques, les figures retòriques i la capacitat d'innovació que hom aporta a l'escriptura. Els diccionaris i les enciclopèdies, en general, no es caracteritzen per les figures retòriques que hom empra en redactar-los. Ara bé, la sintaxi i el lèxic són aspectes primordials i no ens podem estar de fer-hi un cop d'ull.

Començarem amb l'anàlisi del lèxic, ja que és un dels aspectes que més ens criden l'atenció. El vocabulari ha de ser precís i adequat, alhora que s'han d'evitar els barbarismes. Com a exemple, direm que només a la segona frase de la introducció ja trobem un verb mal utilitzat, precisar, que en el nostre idioma significa "determinar alguna cosa amb precisió" i no pas "necessitar", que és el sentit que l'autora vol donar-li. Ja aquesta primera frase resulta pomposa, imprecisa i poc intel·ligible. Se'ns il·lustra amb la bonica metàfora (mai usada abans) de l'iceberg perquè puguem entendre-la correctament.

A la pàgina 24 hi trobem l'adjectiu novedós, que no existeix; en català tenim nou, que funciona igualment bé encara que no sembli tan culte.

A la pàgina 35 trobem un col·leccionista que comprava motos al desguàs. Nosaltres estem convençudes que, del lloc on es dóna sortida a l'aigua empantanada, el senyor en devia sortir amb els peus molls i devia acabar comprant les motos al desballestament.

A la pàgina 160 se'ns parla d'un bandoler que tenia aterrat tot l'Alt Empordà. Aterrar existeix en el nostre idioma, però no en el sentit d'inspirar terror; en aquest cas, la comarca devia estar aterrida.

A la pàgina 302, d'un empresari taurí s'explica que va intervenir en una cursa de braus com a noveller. Com que aquest ofici no existeix en la nostra llengua, suposem que el senyor hi va participar en qualitat de joneguer, és a dir, que va torejar jònecs (bous de menys de 2 anys).

A la pàgina 484 trobem un personatge que passa els seus darrers temps immers en la melanconia, que és una tristesa ombrívola que té la seva causa en la barreja de la melancolía castellana i la malenconia catalana.

No anirem més enllà en la recerca d'errors lèxics; cadascú s'hi pot entretenir si així li convé.

Quant a la sintaxi, es considera que una redacció fluïda i reeixida ha de comptar amb formes sintàctiques diverses. Si les formes no són diverses, almenys que siguin correctes. En aquest capítol, trobaríem unes quantes mancances que ens estranya que la correctora, Marta Bayot, no hagi esmenat:

- Tendència a duplicar complements mitjançant pronoms; el pronom no és necessari. Aquesta equivocació es repeteix sovint (ex. pàg. 266 ...com el resultat estètic del conjunt en el qual hi té...).

- De vegades, s'oblida de posar el pronom (pàg. 67-68; el complement es troba a la p. 67 i el verb que s'hi refereix a la 68: ...deixà manuscrita l'obra (...), i posteriorment, mossèn Isidre Corominas (...) edità la versió íntegra...)

- Molts verbs s'usen amb completa desconeixença dels complements que regeixen (pàg. 487 ...el propietari del castell va ser embargat amb tots els béns... si va anar tal com ho expliquen Padrosa&Bayot, el propietari del castell encara deu ser en algun soterrani d'Hisenda...)

- Juxtaposa oracions a base de comes; en la mesura justa està bé, però no quan se n'abusa i tenint en compte que existeixen més signes de puntuació (pàg. 574 ... on viu un seu oncle, allà hi resideix durant un període de deu anys, encara que amb parèntesis, d'anades i tornades, al continent europeu)

- Hi ha un poti-poti de temps verbals, especialment en les entrades més extenses. Renunciem a posar-ne exemples. S'hi pot jugar, és ben cert, però amb gràcia i amb coherència.

- Els gerundis els sol utilitzar a la manera castellana, per tant de manera incorrecta la major part de les vegades.

Si espigolem més, trobarem més propietats vulnerades, però tampoc és la nostra voluntat explorar-les totes, més quan no ens paguen per fer-ho.

Quant al to dels continguts, també trobem estranyes algunes actituds de l'autora. Per exemple, que en les biografies d'alguns creadors s'esforci a explicar-nos de forma prolixa els arguments de les obres i en d'altres no. Que en la ressenya d'una mestra es biografiï més exhaustivament la coral que dirigeix que la mestra mateixa. Que qualifiqui algunes actituds dels biografiats, quan simplement el que ha de fer és donar fe de les seves obres.

Les Boges pensem que, amb aquestes tres entrades, hem donat unes quantes pistes per a la reflexió. No ho fem per maldat, animadversió ni ganes de fer sang. Simplement, com a ciutadanes que som i que paguem els impostos amb els quals s'ha finançat aquesta obra, tenim dret a donar la nostra opinió i així ho fem.

Per acabar amb aquest tema, proposem unes quantes obres de referència i recursos que poden ser útils, no només a les senyores Padrosa i Bayot, sinó a tothom que vulgui confegir textos, literaris o no, amb solvència:

- www.negreliterari.cat

- Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (també per internet: www.iec.cat)

- Diccionari d'ús dels verbs catalans, Editorial Educaula

- Diccionari de sinònims i antònims, Editorial Teide

- Gramàtica Catalana, de Joan Solà

LA INÉS VOLIA UN DICCIONARI... (II) ELS CRITERIS

2010-01-09T10:20:00.000-08:00

Si la setmana passada fèiem unes consideracions generals sobre el recentment publicat Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà, avui ens entrentidrem a comentar els criteris usats en la selecció dels biografiats.

A la pàgina 9 del Diccionari i primera del pròleg, el doctor Lluís Maria de Puig ens defineix l'obra. Textualment, "...notícies de la quasi totalitat dels altempordanesos que han deixat alguna petjada en aquest món." En llegir aquesta frase, ens admiràvem de la valentia de l'autora, ja que entre els vius i els morts, els altempordanesos són molts i una gran part deu haver deixat alguna petja visible.

A la pàgina 12, però, el prologuista adverteix que "...tots, tots, no hi són." I també "... només que hagin fet alguna cosa coneguda i remarcable n'hi ha prou per ser citats. Ara, aquells dels quals no ens consta res, que han simplement viscut i seguit sense fer-se remarcar personalment en res, sense excel·lir particularment en la seva societat, malgrat que siguin tan subjectes històrics com els que han reeixit en alguna cosa, aquells, és clar, no hi són." A continuació, cita exemples de qui no hi ha de ser i diu: "Un empresari pur i simple, no hi és."

A la pàgina 14 torna a especificar els criteris emprats en la recerca: "...només hi ha aquelles persones que han nascut a l'Alt Empordà o aquells que sense ser-ne originaris, o bé hi han fet estada permanent (i fins hi han acabat els seus dies) i que en tot cas han deixat alguna petjada en el país o sobre el país que mereix ser destacada (...). Els que no reuneixen aquestes condicions han quedat, doncs, fora."

A la introducció (p. 23), és la senyora Padrosa mateix qui explica els criteris emprats en la confecció del Diccionari: "...A l'obra s'hi hauran inclòs els altempordanesos de naixement, sigui quina sigui l'àrea geogràfica on hagin desplegat llur activitat, i (...) els empordanesos d'adopció. Ensems, s'hauran inclòs totes aquelles persones traspassades o actives, l'excel·lència de les quals hagi quedat reflectida en produccions i en pràctiques o conductes comunament valorades, com poden ser les obres, les publicacions, els premis i les distincions o la seva tasca social.)

Uns criteris tan simples i d'un abast tan ampli, doncs, que ens sorprèn que aquest recull consti d'un únic volum i no d'un centenar.

Les boges, que no som historiadores ni documentalistes ni arxiveres ni bibliotecàries, basant-nos en aquest procediment, trobem que hi manca molta i molta de gent, essent com és l'Empordà una comarca d'emprenedors (en l'accepció pura del mot), a banda que es dediquin a la cultura, la pagesia, al transport o a la pesca salada.

Modestament, trobem que en l'elaboració d'una obra d'aquest caire caldria filar més prim, especialment amb els personatges vius. D'entrada ens sobta que la senyora Padrosa s'inclogui ella mateixa en l'obra i es dediqui generosament tres columnes (sense negar-li els mèrits). Trobem que és una manca de modèstia notable. Però encara ens sobta més que biografiï igual de generosament la seva família, discutiblement si apliquem els criteris que tant el doctor de Puig com l'autora proposen.

Hi ha una bona colla d'exemples que il·lustren el poc rigor que transmet tanta amplitud de marges. No els detallarem tots, ja que també necessitaríem un volum de 900 pàgines. Si parlem de "fer alguna cosa visible i remarcable", és evident que formar part d'una companyia teatral és "visible i remarcable", però no s'han inclòs tots els ciutadans que han fet i fan teatre arreu de la comarca. Si "un empresari pur i simple, no hi és", nosaltres n'hi hem trobat uns quants, d'empresaris purs i simples. I molts més han resultat injustament oblidats. Si les obres i publicacions determinen que s'hi citin alguns ciutadans, d'altres amb el mateix mèrit han resultat obviats. Complir amb la feina, si un és periodista, és tan meritori com fer de pagès, però els periodistes, per ser-ho, són biografiats i els pagesos, no.

Ens hi estendríem més, però els exemples anteriors ja mostren la mesura del pa que s'hi dóna. Properament analitzarem l'estilística dels textos: el tema també promet.

LA INÉS VOLIA UN DICCIONARI...(I)

2010-01-08T02:09:00.000-08:00

Aquests darrers dies, les boges anem més espitades que mai amb el Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà, compilat doctament per la senyora Inés Padrosa Gorgot.

N'havíem sentit un munt de comentaris, la majoria dels quals poc favorables, però unes servidores abans d'opinar sobre una obra han de conèixer-la. Per això, un cop vist i llegit el diccionari i fidels a la filosofia d'aquest bloc, passem a exposar els arguments que ens inspira aquesta magna i extensa obra.

Més que donar la nostra opinió sobre el llibre, el que volem és criticar-lo obertament. Criticar segons les accepcions 1 i 2 del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans; això és, examinar i jutjar com a crítiques i fer-ne notar els defectes, encara que no descartem fer ús de l'accepció 3, censurar accions o conductes.

Com que el diccionari dóna per a molt, hem pensat que anirem a pams i publicarem diverses entrades referides a temes diferenciats. Avui ens conformarem amb fer unes consideracions generals.

D'entrada, direm que la presentació de l'obra és adequada al contingut: enquadernada amb tapes dures, folrades amb tela en negre i retolada amb lletres platejades. La protegeix una camisa sòbria, en tons de gris, elaborada amb les fotografies molt reduïdes dels personatges ressenyats. El contingut es distribueix en columnes, amb les entrades corresponents als personatges o nissagues en majúscula i amb una foto en blanc i negre que les il·lustra. Això, juntament amb l'exhaustivitat en la recerca que mostren algunes entrades, és el millor que podem dir d'aquest diccionari. Perquè, a partir d'aquí, la nostra crítica resultarà negativa.

Per començar, discrepem de la seva necessitat. L'Alt Empordà necessita un compendi de ciutadans il·lustres, alguns dels quals ho són per haver heretat una col·lecció de postals, guanyat una medalla de taekwondo o ser enginyer de ponts i camins?

Si ja dubtem de la necessitat d'una obra d'aquesta mena, la seva utilitat encara és més discutible. Per a molts d'aquells que hi apareixen, constituïrà els seus quinze minuts de glòria de què parlava Warhol. Per als que no hi apareixen (i hi tindrien el mateix dret), serà un greuge comparatiu. Per a experts i estudiosos, les fonts documentals a les quals ha hagut de recórrer la senyora Padrosa continuaran existint.

Pel que fa al preu de l'obra, el preu de venda és de 38 euros. És un preu alt, però no pas desmesurat donades les seves característiques (si fos tan correcte com caldria esperar). Com a exllibreteres sabem que, d'aquest tipus de llibres, se'n fan tirades molt curtes i l'interès que desperten és limitat -vaja, que se'n venen pocs. De tota manera, tenint en compte que hi han intervingut quatre institucions com són la Diputació de Girona, els Ajuntaments de Figueres i Roses i el Consell Comarcal de l'Alt Empordà, potser s'hauria pogut ajustar una mica el preu, ja que tota la ciutadania altempordanesa ha contribuït a la seva publicació.

La presentació en societat del llibre també és sorprenent. Es va fer al Teatre Jardí, quan les presentacions se solen fer en llibreries o locals, com ara la sala de conferències de la biblioteca Fages de Climent i l'auditori del Cercle Sport. Però, és clar, com que hi apareix el todo Figueres i aquest todo, quan es tracta de remenar la cua, no se'n sap estar, és lògic que s'hagués de menester la sala més gran de la ciutat. Naturalment, la presentació va anar a càrrec de l'alcalde Vila, que va fer un panegíric de la senyora Padrosa i la seva obra, com si ambdues vinguessin a salvar, si no els mots, la memòria dels empordanesos. Excessiu, tot plegat.

Hi ha més aspectes del Diccionari que ens criden l'atenció. Prometem parlar-ne ben aviat.

CONCERT DE CAP D'ANY

2010-01-08T01:30:00.000-08:00

Ja som al 2010 i hem esgotat les festes del cicle nadalenc. Enguany, el regal de Reis ens ha arribat anticipadament, per Cap d'Any: el concert que va oferir TV3, enregistrat al Teatre Jardí de Figueres i interpretat per la Simfònica de Corda i Cobla de Catalunya.

La formació, integrada per la cobla La Principal de la Bisbal i per l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i dirigida pels mestres Carles Coll i Francesc Cassú, va oferir un programa de música catalana que combinava la cançó tradicional amb les sardanes i els clàssics del rock català, sense oblidar la Nova Cançó.

El concert es va complementar amb coreografies de dansa, amb malabars i acrobàcia i va comptar amb la participació de l'esbart Mediterrània Dansa.

Sembla que aquesta manera de saludar l'arribada de l'any nou tindrà continuïtat; finalment, els catalans hem trobat una alternativa magnífica a la retransmissió preceptiva dels valsos vienesos. Que sigui per molts anys!

Les boges vam gaudir-ne entre cassoles, amb la tele a prou volum per sentir-ho des de la cuina; tot traient el nas de tant en tant, vam seguir el concert amb emoció: el Jardí engalanat de festa major, amb una il·luminació lateral sòbria i elegant, un pèl freda, potser, però que destacava el passadís central vermell on es representaven algunes de les actuacions complementàries. Dalt de l'escenari, professionals de primera categoria executaven orquestracions que elevaven peces no precisament mestres, com el Boig per tu de Sau, al nivell de clàssics.

Qui es va perdre el concert o qui en vulgui tornar a gaudir, pot recuperar-lo a través de la web de TV3 (www.tv3.cat/seccio/3alacarta) o bé de la web de la Simfònica de Cobla i Corda (http://ca.simfonicadecoblaicorda.cat/).

Des d'aquest bloc modest, felicitem tothom qui va fer possible aquesta matinal de música gairebé mística i esperem, tant com desitgem, que no sigui l'últim cop que aquesta feliç experiència es produeixi.

FIGUERES CAPITAL DE QUÈ? (II)

2009-12-29T01:58:00.000-08:00

Realment, el tema de Figueres CCC 09 dóna per a molt. Avui hem llegit el newsletter n.66 de l'Organització de la Capital de la Cultura Catalana (podeu llegir-lo i descarregar-vos-el a www.ccc.cat) que recull l'acte de cessió de la capitalitat a favor de Badalona per a l'any 2010. En aquest butlletí també s'hi ha ressenyat una mena d'entrevista que ha fet la Revista de Badalona a les sis primeres ciutats que han ostentat la capitalitat i que es concreta en tres preguntes:

1- Què us ha deixat la CCC?

2- Esteu satisfets d'haver estat CCC?

3- Què recomanaríeu a Badalona 2010?

No detallarem el que contesten les cinc predecessores de la nostra vila; si aneu a la web, ho podreu llegir de primera mà. Ara bé, les seves respostes van en la línia de destacar la col·laboració i la complicitat AMB LA CIUTADANIA I LES ENTITATS (seria bo poder parlar amb banyolins, esparguerins, ampostins, lleidatans i perpinyanencs, i constatar si hi estan d'acord). Figueres respon les tres preguntes amb vaguetats, amb aquest tipus de frases modernes i políticament correctes que ocupen molt d'espai escrit però que no expressen res, com ara sacsejar dinàmiques (el terme dinàmica apareix tres vegades en aquesta minientrevista, ens permetem de suggerir a qui l'hagi contestada l'ús de manera de fer, conjunt de forces, ritme i fins i tot, depenent del context, idiosincràsia) , crear iniciatives, acoblar-se al tempo de la ciutat i d'altres.

Aquest tipus de tòpics buits creen confusió i no ajuden gens a difondre el missatge.

Parlant d'expressions trivials, cada cop que té lloc algun esdeveniment de difusió àmplia, Figueres i l'Empordà es converteixen en el festival dels tòpics. El primer que hi apareix és l'acció de la Tramuntana com a modeladora del caràcter empordanès. Així, amb majúscula inicial, com si fos un personatge. En podem estar contents o no, de tenir aquest vent com a visitant; té els seus avantatges (qui té el cabell arrissat en diu bé i s'eixuga la roba, si l'ordenança nova la deixa estendre) però també molts inconvenients. Ara, d'aquí al cofoisme, com si fos el vent que tria el nostre paisatge per a fer-nos arrauxats... El vent, amigues i amics, ÉS UN FENOMEN METEOROLÒGIC i punt. A l'Empordà hi bufa la tramuntana, a Lapònia hi ha neu, a Galícia hi plou a cor què vols. I ja està! I per cert, la tramuntana bufa a molts més llocs. A part que això d'arrauxats, ja ens agradaria conèixer algun figuerenc arrauxat (si pot ser, viu, si us plau). Tret d'una lleva de joves que pugen i que protesten en favor dels seus drets, es pot dir que a Figueres hi regna l'apatia, cultural i en tots els àmbits -tret del comercial, sempre parlant del centre de la vila, evidenment.

Si les boges ens expressem en aquests termes, que ningú es pensi que és per odi a la nostra ciutat. Tot el contrari: ens l'estimem de tot cor i ens agradaria veure-la evolucionar. Però no creixerà dreta si es continua mirant tant el melic.

En continuarem parlant.

FIGUERES, CAPITAL DE QUÈ? (I)

2009-12-28T02:32:00.000-08:00

Ara que s'ha clos la capitalitat cultural, que havia de ser un revulsiu cultural per a la nostra ciutat, ens ve de gust fer-ne un parell de reflexions.

En primer lloc, cal saber què és i per a què serveix la capitalitat cultural. Per dir-ho molt resumidament, hi ha una organització independent anomenada Organització de la Capital de la Cultura Catalana que promou la cultura i la llengua catalana -a més de la cohesió dels territoris de parla catalana i promocionar el municipi elegit anualment tant dins com fora de Catalunya- a través d'aquest projecte que és la capital de la cultura catalana, segons un model internacional que va començar amb Atenes l'any 1985. Tot plegat ho trobareu explicat convenientment a la web www.ccc.cat.

Entrem en matèria. El que s'ha explicat més amunt, ens fa la sensació que no ho sap gairebé ningú. En les converses de carrer, el que més se sent és que es tracta d'una cosa que existeix però que no serveix per a gaire res i que tampoc no s'hi han matat.

Anem a pams. Si la capitalitat havia de servir per a promocionar la nostra vila dins i fora del país, la utilitat era indiscutible; per tant, s'havia d'explicar molt bé i molt i arreu. Ignorem quines actuacions s'han fet per portar Figueres fora del límit natural de la comarca; potser algú ens ho hauria d'explicar. Per exemple, la web de l'esdeveniment, www.figueres2009.cat en fóra el marc ideal.

Parlant de la web, hi trobem sis pestanyes amb els apartats: portada, programació, Figueres, arxiu, filosofia i equip. A la portada hi trobem les activitats en curs. A programació, exactament el mateix; a Figueres, s'hi reflecteixen les dades d'interès per a les persones que vénen de fora (llocs per a menjar-hi i dormir-hi, accessos per carretera, enllaços amb Renfe i transports, etc.). L'arxiu recull tota la programació anterior, organitzada per mesos. A l'apartat filosofia hi trobem articles dels responsables de la capitalitat, l'últim dels quals data de juliol -a data d'avui, on ja tot ha conclòs, no hi ha ni una miserable nota de comiat. Finalment, equip: s'han deixat les senyores de fer feines. A la dreta de l'equip, hi ha els organitzadors (Figueres CCC-09 i Ajuntament), el suport, els patrocinadors i els col·laboradors. Si el tema us interessa, compareu el llistat de col·laboradors amb les activitats que s'han dut a terme i fixeu-vos qui les ha organitzades. Les boges ens hi hem passat una bona estona i fa feredat veure la quantitat d'activitats que figuren al programa de la CCC. Però, ah, senyores i senyors nostres, la majoria d'aquests actes ja s'organitzaven molt abans que Figueres fos CCC. En podem citar uns quants a tall d'exemple: els cursos de literatura d'Òmnium, les conferències del Museu de la Tècnica, les projeccions de Diòptria, les actuacions de Gresca a la fresca, rebatejat per a l'ocasió com a Xefla -per cert, segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una xefla és un àpat abundós, per tant el mot no és gaire adequat si ens referim a una actuació a l'aire lliure-, el festival Festicurts, la presentació de projectes becats amb beques Agita, el festival de Jazz, l'Acústica, les sardanes dels divendres d'estiu i tants d'altres actes.

En aquesta web es troben a faltar notes de premsa, comentaris, enllaços amb fotografies i vídeos... Especialment, trobem a faltar una referència als pressupostos de partida i la distribució que se n'ha fet. No perquè ens agradin els números, sinó per la transparència que projecten.

La nostra anàlisi és més llarga i detallada. Per això hem posat l'indicatiu (I) al títol. Suposem que, per a una primera entrada, ja n'hi ha ben bé prou.

Fins ben aviat.

PAGÈS-MANIÀTIQUES (I)

2009-12-11T02:55:00.000-08:00

El proper 15 de desembre a les 20.00 tindrà lloc una nova edició del club de lectura de l'Antaviana. En triar un llibre procurem que compleixi dues premises:

-que l'obra escollida no sigui novetat, perquè les novetats ja gaudeixen de molta visibilitat, tant a les llibreries com als mitjans de comunicació.

-no limitar-nos a un gènere concret ni a un autor o època determinada. D'aquesta manera aconseguim un cos de lectures eclèctic i fem descobriments insospitats.

Dit això, aquest mes proposem una petita perversió de les nostres normes; és la gràcia que té ser el màster del joc. Ens expliquem. Aquest setembre s'ha publicat un llibre del nostre admirat Vicenç Pagès, Els jugadors de whist. Com que, d'aquesta obra se n'ha parlat molt, no hi afegirem res perquè res de nou no hi podríem aportar. Tanmateix, sí que direm que ens ha agradat tant que l'hem llegit dos cops i aprofitem per recomanar-lo de cara a Nadal. Regaleu-lo, regaleu-vos-el, llegiu-lo. Per cert, ja en van tres edicions, un rècord en el mercat català.

Tornant al club de lectura, tenim ganes de disseccionar-hi aquest llibre. Ara bé, es tracta d'una novel·la força extensa, unes cinc-centes pàgines que potser requeriran a alguns lectors més dels trenta dies que deixem passar entre club i club, a part que és novetat. El nostre subterfugi consistirà, doncs, a ajornar la sessió sobre Els jugadors fins a final de curs (juny-juliol). Ja complirà la primera premisa i qui hi vulgui participar disposa de sis mesos ben bons per a imbuir-se d'aquest artefacte narratiu. Mentrestant, però, analitzarem La felicitat no és completa, una altra novel·la de Pagès, premi Sant Joan de novel·la el 2003. El llibre ens presenta set episodis de la vida d'Àngel Mauri. Què hi trobarem: humor, música, tendresa, Figueres -i més coses de les quals en parlarem al club de lectura de dimarts vinent i les comentarem en xarxa el proper dimecres-, però, sobretot, un relat ben estructurat, personatges de carn i ossos i un llenguatge ric i precís. Damunt la taula de llegir (tauleta de nit, sofà, butaca orellera, etc) us deixem dos molt bons llibres. Que vagin de gust!

EDUCAR EN L'ART

2009-12-01T03:44:00.000-08:00

El proppassat dissabte 28 vàrem inaugurar una exposició d'acrílics i olis de Maria-Teresa Cendrós. És la nostra primera exposició de pintura (en total, la tercera), fet que ens ha dut a reflexionar sobre la importància de l'art en l'educació dels nostres infants. És cert que fa poc que hem debutat i, per tant, disposem de poques dades objectives; tanmateix, no hem deixat de constatar que l'assistència d'infants a les sales d'exposició és mínima.

No és d'estranyar. La majoria de la gent té la sensibilitat artística tan poc desenvolupada que es fa difícil pensar que puguin visitar una exposició o, més encara, portar-hi els fills. Segurament, en això no hi ha culpes, però sí molta desinformació. Tots volem que els nostres fills siguin universitaris, que toquin els tres instruments que nosaltres no hem pogut aprendre a tocar, que tinguin el certificat màxim d'anglès abans dels quinze anys i que triomfin a la vida als vint. Però, i la seva formació artística? A l'educació primària hi ha una assignatura de plàstica que mai no ha merescut una gran consideració (d'entrada, la imparteixen professors que no en són especialistes, amb resultats en general decebedors) i que, pel que sembla, tendeix a desaparèixer. A la secundària, tres quarts del mateix. Donat que, en l'escola, a l'art no se li dediquen els recursos que són de desitjar, l'ensenyament de base no genera sinó rebuig en un els nostres nens i joves, que entenen la matèria com una maria, una assignatura que no serveix per a res. Tampoc no se'ns fa estrany, tanmateix; de la vuitantena de professors que es deu concentrar en els dos centres que tenim a tocar, no ens han visitat mai ni els que donen la plàstica. Deuen pensar el mateix que els seus alumnes.

Per contra, la utilitat d'aquest aprenentatge és molt gran: ens fa feliços. Com la música i la literatura, l'art ens alimenta l'esperit. Com que d'esperit n'hauria de tenir tothom, l'art hauria de ser per a tothom. Però també hi ha consideracions paral·leles: les arts (incloem en el concepte la música, la literatura, la fotografia, el cinema, etc) ens obren la ment, ens donen consciència crítica, ens ajuden a formar-nos la nostra idea del món i a trobar-hi un lloc. Per tant, anem a veure exposicions amb els nens! Dediquem un quart d'hora d'un dissabte a mirar amb ells: el traç, els colors, els gruixos, les figures, la llum. No cal buscar interpretacions, només deixem que el quadre, la fotografia, l'escultura, ens parlin. Pot ser que no ens agradi; és un risc. També pot ser que en sortim encantats i molt satisfets d'haver-hi pensat.

La nostra vila no té gaires sales d'exposició; tot i així, en aquest moment és possible veure nou exposicions en sales, apart de les que tenen lloc en centres cívic, bars i restaurants, totes elles completament gratuïtes. I si una obra us emociona, hi ha la possibilitat de comprar-la. No totes són a preu de Picasso.

Anem a exposicions amb els fills. Siguem feliços.

SER O NO SER (REGIDOR DE CULTURA)

2009-11-18T03:23:00.000-08:00

Comentari captat al vol durant la presentació del curtmetratge El oculto, de David Ruiz, el passat 14 de novembre.

Pregunta: Deus anar molt atrafegat, amb tants d'actes.

Resposta: No t'ho pensis. Vaig a molt pocs actes. Jo selecciono molt.

Les paraules són aproximades, però el sentit és aquest. La pregunta la feia una persona situada al nostre costat. La resposta la va donar el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Figueres.

Ens vam quedar de pedra. Tot i ser a menys de dos metres, el regidor no es va adonar de la nostra presència? Potser no ens va reconèixer? Les qui subscriuen aquest article l'han convidat diverses vegades a actes celebrats al seu local -un lloc que, mica en mica, intenta fer-se un nom a la vida cultural de Figueres-: presentació d'una revista de còmics elaborada per joves, un concurs de dibuix i relat juvenil i, més recentment, l'inauguració de la nostra sala d'exposicions. No solament no hi ha comparegut cap de les vegades, sinó que tampoc s'ha dignat excusar la seva presència.

Estem d'acord que el dia té vint-i-quatre hores, que ningú no té el do de l'ubiqüitat, que hi deu haver dies molt atapeïts. Tanmateix, pensem que un regidor mai de la vida no pot fer aquest comentari en un lloc públic. Ens agradaria saber amb quin criteri dosifica la seva presència aquest edil. Assisteix només als actes organitzats per l'Ajuntament? A les activitats de gran lluïment? Quan s'acabi la capitalitat cultural se'l tornarà a veure públicament?

Creiem que tothom qui programa actes culturals es mereix un respecte -més si ho fa amb un esforç privat d'ajuts públics-; el comentari d'aquest regidor dóna a entendre tot el contrari. Demanem que el regidor reflexioni, que vagi amb compte a l'hora d'expressar opinions en públic i ens permetem de suggerir-li que, si la feina de la regidoria li resulta massa feixuga, encara és a temps de deixar-la.